divendres, 26 de juny del 2009

La pregunta

Fa poc vaig veure a la tele un concert-documental dels Rollings Stones. En un moment donat li feian una entrevista al Keith Richards i l'entrevistador li pregunta:
"¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
A lo que el Richards li respon:
"Aquesta que tú me fas ara"

Cavilant un poc (ja vegeu en quines coses penso) vaig arribar a pensar que ben bé l'entrevista s'hagués pogut produir de la següent manera:

Periodista: ¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
Entrevistat: ¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
Periodista: Sí.
Entrevistat: Sí, ¿què?
Periodista: Que ¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
Entrevistat: Doncs aquesta ¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
Periodista: ¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
Entrevistat: Si.

dilluns, 22 de juny del 2009

Els colors de l'estiu

A pesar que per aquestes dates és quan més lluny estem del sol, cada any l'estiu s'obstina a arribar acompanyat de les habituals calors. Sí, amics, podem associar cada estació amb alguna cosa que les fa recognoscibles amb només esmentar-la.

L'hivern amb el fred, la primavera amb el color, l'estiu amb la calor i la tardor... bé, la tardor és així com insulsa, en castellà rima amb Logronyo, però poc més. Tot això no vol dir que les altres estacions manquin del que caracteritza a una d'elles. Bé, sí, normalment a l'estiu no fa fred ni a l'hivern calor... però el que jo volia era parlar dels colors de l'estiu. I concretament dels colors de la pell dels guiris que ens visiten cada any.

Com suposo que ja sabreu, visc en una de les zones més turístiques del món, sinó la que més, almenys pel que fa a guiri/m². Doncs estava jo l'altre dia esperant que un semàfor es posés verd per a creuar un carrer que dóna directament a la platja. Com és de suposar estava entre una marabunta de guiris que anaven i venien (més anaven, doncs era de matí) quan em vaig fixar en la quantitat de tonalitats de pell que podien distingir-se entre totes aquelles persones, dignes d'un bosc de roures a la tardor (home! ja hem trobat la característica de la tardor). El semàfor no es posava verd i em va donar temps per a intentar endevinar el temps que feia que havien arribat aquelles persones per la tonalitat de la seva pell.

Blancs com la llet (acabats d'arribar), enrogits (un dia), color llagosta (dos-tres dies), color carn (sense pell) (quatre dies), lleugerament torrats (cinc-sis dies), bronzejats (una setmana), socarrats (vuit-nou dies), bruns (acabant les vacances), negres (ah, no, aquest ven pel·lícules pirata).

Però no només serveix per a això observar el color de pell dels turistes, també serveix per a alguns estudis sociològics, o més aviat de relacions de parella. Serveixi l'exemple d'una parella jove, vint-i-pocs, en la qual ella ja havia pres un color lleugerament daurat mentre ell tot just tenia certes parts del cos enrogides. Sembla que a ella li agrada la platja, que pren el sol, mentre que ell s'aixeca tard o es queda en el quiosquet de la platja mentrestant. La panxa cervecera també ajudava a aquesta observació. Però el que està clar és que aquesta parella no té futur, la família que no pren el sol unida no roman unida.

dimecres, 17 de juny del 2009

User's manual

Acabo d'instal·lar un aparell d'aire acondicionat nou. El vell s'havia espetllat i no hi ha que aguanti aquesta calor.

Com un nen amb una joguina nova m'he llançat a sobre del manual per a aprendre com funciona el comandament a distància, el qual pareix tret d'una película de ciència ficció, botons, llums, jo que sé...

La meva il·lusió infantil ha durat poc. El manual és totalment incomprensible. No és momés per l'idioma, una barreja de castellá mal traduït i anglés, també manca d'esquemes (dibuixets, vull dir)... però no m'he rendit, he deixat el manual de banda, he pitjat botons fins que allò s'ha posat en marxa i n'he seguit pitjant fins que ha sortit aire més o menys fred. Tot un èxit.

Exemple del que us deia abans:

Durante la operación HIGH POWER, la temperatura de la habitación no se controla. Si se produce un calentamiento o enfriamiento excesivos, presione HI POWER/ECONO. La operación HIGH POWER no estará disponible durante DRY, PROGRAM TIME, ni 3D AUTO. Durante la operación ON TIMER, la operación HIGH POWER comenzará a la hora ON TIMER.

dilluns, 15 de juny del 2009

Angels i dimonis

Ahir, com quasi cada diumenge des de que s'acabat la lliga, vàrem anar al cinema. La película escollida aquest cop (i és que la cartellera no dóna per a més) fou "Ángeles y demonios", de la qual havia llegit la novela "Ángels i dimonis".

Sí, la novela la vaig llegir en català. No es que m'agradin massa aquests tipus de best-sellers, però si vols llegir en català t'has de conformar amb les quatre coses que s'editen i que arriben a les Illes. Anar a veure la película en català ja és impossible. No hi ha ni una sala que projecti películes en català, ni tan sols a certes hores.

No són només el cinemes i les editorials, no tenim prensa en català, ni televisió (tret de l'autonòmica, és clar), etc. I encara tenim que soportar a la Rosa Díez que vengui de la península a manifestar-se, entre caps rapats i banderes preconstitucionals en contra de la "persecució" del castellà a les Illes. No es que fossin molts, uns quans centenars, que provocaven més llàstima i vergonya aliena que qualsevol altra cosa, però ja són prou escusa per a que els treguin per les noticies i la gent de l'altra banda del mar es cregui tot el ramell de mentides.

Ah, la película va estar bé, molt entretinguda :)

dissabte, 13 de juny del 2009

Cançó de la setmana

Los Lonely Boys - Heaven (dedicada a l'Assumpta)



(Vámonos!)

Save me from this prison
Lord help me get away
Cause only you can save me now
From this misery
I've been lost in my own place
And I'm gettin' weary
How far is heaven
And I know that I need to change
My ways of livin'
How far is heaven,
Lord can you tell me

I've been locked up way too long
In this crazy world,
How far is heaven
And I just keep on prayin' Lord
And just keep on livin',
How far is heaven
Yeah, Lord can you tell me,
How far is heaven
'Cause I just gotta know how far,
How far is heaven
Yeah, Lord can you tell me

Tu que estas en alto cielo,
Echame tu bendiciòn
[translated from Spanish]
[You that's in a higher place
Send me down a blessing]

Cause I know there's a better place
Than this place I'm livin',
How far is heaven
And I just got to have some faith
And just keep on givin',
How far is heaven
Yeah, Lord can you tell me,
How far is heaven
'Cause I just gotta know how far,
How far is heaven,
Yeah, Lord can you tell me,
How far is heaven,
'Cause I just gotta know how far,
I just wanna know how far

dijous, 11 de juny del 2009

El problema dels petons

A veure qui és capaç de resoldre aquest senzill problema.

Entre germans, cosins i nebots som 20. Ens reunim tots de tant en tant i dinem tots plegats. A l'hora del comiat tots ens fem un petó. O sigui tothom fa un petó a cadascun dels altres.

¿Quants petons ens donem en total?

Som-hi doncs, a comptar petons :)

dimecres, 10 de juny del 2009

L'avi

El meu avi construïa barques de fusta, els llaüts, les embarcacions tradicionals mallorquines, era el que s'anomenava un "mestre d'aixa". Ara ja només en queden uns quants i tot sembla que l’ofici desapareixerà d’aquí a uns anys.

L’avi tenia una petita drassana davant del mar on jo hi anava els dissabtes i li escombrava el terra de burballes i serradís i a canvi em donava cinc duros. Allí hi havia sempre un càntir amb aigua fresca i va ser ell qui em va ensenyar a beure-hi. Poc a poc em va ensenyar a fer alguna cosa més, les més senzilles, treure l’escorça del tions amb l’aixa, calafatar, i coses semblants.

El que més m’agradava era anar a treure els tions d’alzina del mar. L’alzina, per la seva densitat no sura, i es deixa dins l’aigua durant mesos on amb el temps s’enterra sota el fang del port per a que els seus sediments amb alta concentració de sal conservin la fusta. L’avi recordava on havia deixat anar cada tió i jo em capficava des d’un bot per a buscar-lo, passar-li una corda al voltant i després treure’l.

L’avi era una persona seria, poc afectuosa, era rar veure’l riure. La vida no l’havia tractat bé. Empresonat durant la guerra per haver sigut president local d’un petit sindicat obrer, Acció Obrera, el taller li fou confiscat i l’avia i les dues filles es quedaren soles. Sort va tenir de no ser afusellat com molt altres companys seus. Ell deia que per l’amistat que tenia amb un cap de la Guardia Civil per les partides que hi feia amb ell a la tasca del poble, el qual va intercedir per ell.

Quan va ser alliberat, en plena segona guerra mundial, va ser obligat a treballar a un hidroport on els nazis hi tenien una base, reparant els hidroavions dels alemanys. Imagineu, un republicà convençut, de idees democràtiques, obligat a treballar per als fascistes alemanys. ¡Quin remei li quedava! Amb dona i dues filles petites. Ma mare sempre em conta que es mantenia amb les xocolatines que li regalaven els soldats alemanys “tu no española, tu alemana...ser muy rubia”.

Acabada la guerra, va poder començar de nou amb les drassanes, sempre vigilat de prop i tenint que presentar-se periòdicament davant les autoritats. L’avi anava una mica coix des de que un dia un gran tió li va caure sobre un peu i li va destrossar.

Tot això suposo que fa forjar aquest caràcter una mica sec de l’avi. Era home de poques paraules. En haver dinat es seia al seu balancí i dormia mitja horeta abans de tornar-se’n a la feina. Als vespres filava estopa sobre un tros de cuir que es posava a la cuixa. Així ho va fer fins el vuitanta anys. Quan va deixar d’anar al taller va envellir ràpidament i va morir. Al no tenir fills mascles el negoci va quedar uns anys en mans d’un nebot seu i després va desaparèixer.

Quantes vegades m’hauré penedit de no haver continuat amb el negoci de l’avi, però havia que estudiar i un quan es jove no pensa massa ni massa bé.

Així era el meu avi, el mestre Miquel.

diumenge, 7 de juny del 2009

Cara o creu

Avui es diumenge i toca anar a votar . Fa un dia preciós i tinc la platja just al davant de casa. El dilema està servit. Trec un euro per a llançar-lo a l’aire, però quan el tinc a la mà i veig aquest símbol de la unió europea, amb el mapa, els estels (sort que no és aquell en el que surt el Joan Carles, això m’hagués tirat endarrere), dons el meu esperit ciutadà pot més que les ànsies de bronzejar-me... així que cap allà me n’hi vaig. Encara tindré temps de platja a la tarda. Au idò! Que guanyi el millor.

dijous, 4 de juny del 2009

Psicosi

El diumenge passat vaig anar fins a la capital. Havia quedat per a dinar amb el meu pare. El trajecte no és molt llarg, tot just cinquanta kilómetres i es fa en poc més de mitja hora, sense córrer molt. Ho hauré recorregut... no ho sé, pot ser que un altre dia que estigui més avorrit o que tingui més temps ho calculi, però bé, segur que centenars de vegades. Em sé el camí de memòria, tot just hi ha alguna corba, no molt pronunciada, i gairebé tot és autovia, així que el paisatge, encara que bell (a la dreta es veu de prop la Serra), ja em resulta massa familiar com per a entretenir-me mirant-lo. O sigui que és un avorriment total, pel que qualsevol novetat o alteració de la rutina en el camí és benvinguda (no em malentengueu, no em refereixo a un accident o això, una mica així com els pocs dies que la Serra està nevada i coses així). Doncs això, que qualsevol ximpleria atreu la meva atenció (sense deixar d'estar atent a la carretera, és clar). Així que anava jo l'altre dia tan tranquil conduint, lalalalala... i passa per davant del parabrises una papallona. Val, una papallona a la primavera res de nou.. en passa una altra... i una altra... i una altra... 20, 30, 50 juntes... són milers! I així durant 20 o 30 kilómetres. Impossible calcular el nombre, milions? no ho sé, però desgraciat del que les hagués de comptar. Mai havia vist una cosa així. Anaven cap a la Serra, al nord, totes. Eren d'aquestes vermelles amb petites taques negres. Ni idea quin nom reb aqueste espècie. Anaven totes bé decidides cap a la seva destinació, quedant moltes d'elles en els parabrises dels cotxes (qué en sabran elles d'educació vial!). Un fenomen digne de veure's. Em va recordar a la famosa migració de les papallones monarca, que viatgen més de 4.000 kilómetres des de Canadà a Mèxic per a reproduir-se (és que amb el fred canadenc no han de tenir ganes de gaire festa). Suposo que a menor escala ha de ser una mica semblant... tret que les monarques s'hagin contagiat de psicosis de la grip A i hagin decidit canviar de destinació vacacional. Si va ser així, bona elecció.