dijous, 12 de novembre del 2009

Cristòfol Colom

Aquí hi ha un llibre interessant que defensa la teoria de la catalanitat de Cristòfol Colom:



Aquí en podeu llegir unes quantes pàgines:

http://www.cossetania.com/tasts/colom500anys.pdf


Tot i que, tothom sap que Colom era mallorquí. Va néixer el 1460, a Felanitx, Mallorca, fill de Don Carlos, Príncep de Viana (germà del rei Ferran el Catòlic) i la mallorquina Margalida Colom. Entre les moltes proves que demostren aquesta teoria (axioma dira jo) destaca la nomenclatura amb què Colom va batejar diversos llocs geogràfics amb la seva llengua vernacla: el mallorquí. Per exemple, a la carta nàutica que dibuixa en el Port de Santa María l'any 1500, va batejar-lo amb el nom de la seva mare l'illa Margalida (Isla Margarita) i un dels altres llocs fou anomenat Boca de dragó. La "l" de Margalida només s'empra a Mallorca:

diumenge, 8 de novembre del 2009

I si...

Davant d'un fet consumat que no ens agrada gaire, de vegades no podem deixar de pensar amb els "I si..." introductors d'oracions condicionals, que d'haver-se produït haurien donat com a conseqüència un resultat dels esdeveniments totalment oposat, o com a poc, diferent.

Doncs, i si el Webo no hagués errat el mà a mà amb Valdés, i si els tres rebuigs consecutius d'Aouate (el porter més vocal del món) no haguessin anat a parar a peus dels jugadors del Barça, i si l'àrbitre hagués xiulat els dos fores de joc posicionals del primer i últim gols del Barça i no hagués xiulat un penal dubtós. Pot ser aquest últim "i si" provocarà el rebuig (com si d'un exèrcit d'Aouates es tractés) dels seguidors blaugranes, de fet, els antropòlegs encara estan cercant entre l'espècie humana aquell individu que, davant d'un penal pitat a favor del seu equip, digui "no, no ho era pas"... Doncs bé, que el Mallorca hagués guanyat ahir 0 - 3 (ja, ja sé que de cada "i si" dels que he proposat ja en teniu dos o tres dels vostres... ah, fills meus, somiar costa tan poc)

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Moon

Ahir vaig anar al cinema. La película: Moon.
Em va agradar molt. Feia temps que m'empassava bodris i que no trobava res a la cartellera digne de destacar.
Moon és la primera película de Duncan Jones (fill del David Bowie). Pràcticament només apareix un actor, el Sam Rockwell, que trobo que està per a que el nomenin als òscars. No us contaré res per a no desvetllar l'argument, si voleu aneu-hi.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Planeta

Ahir, escoltant la ràdio, vaig sentir que s'han descobert 30 nous planetes en sistemes estelars molt llunyans (sempre penso que al primer planeta extrasolar que se li posi nom se l'hi hauria de dir Agostini, no sé perquè). El locutor fantaseava amb la idea d'abandonar aquest planeta nostre moribund per anar a colonitzar-ne un de nou, on visquèssim havent aprengut dels errors, sense guerres, religions, contaminació, nacions, pobresa, malalties i on potser els pernils creixerien en els arbres.

Tot d'una vaig pensar que la posibilitat més creible era la dels pernils als arbres. Ho dic tot convençut i amb l'esperança de que no arribem mai a cap planeta més. Ja ho fem passar malament a aquest. Tot i que estic convençut de que el planeta continuarà endevant sense nosaltres molts milions d'anys després d'haver-se desfet d'aquest virus que un dia la va infectar. Pot ser trigarà molt a recuperar-se, però ho farà, noves especies apareixeran i tot acabarà d'aquí uns 20.000 milions d'anys quan el Sol s'apagui i ni l'asteroid més petit tingui el més mínim record d'aquell accident desafortunat que va ser la humanitat.

dijous, 1 d’octubre del 2009

Ja he tornat a casa

Tot i que m'hagués agradat no fer-ho, al menys tan prest. Bé, doncs que m'ho he passat molt bé, hem tingut molt bon temps, he menjat fins a no poder més (massa diria jo) i, com he dit, se m'han fet curtes les vacances. Ja contaré alguna cosa més endevant, ara només volia saludar. Hola a tots :)



dimarts, 15 de setembre del 2009

Vacances

Després d'un estiu llarg, calorós i de molta feina, han arribat les esperades vacances. Marxo uns dies a La Mancha i després uns quants més a Menorca. Ens veurem a la tornada. Abrçades a tots.

Joan



dilluns, 14 de setembre del 2009

Gol número mil del RCD Mallorca a primera divisió

El Gol número 1.000 del Mallorca a primera divisió (em nego a dir-li lliga BBVA) ho va marcar Borja Valero el diumenge passat a Vilareial.

No sé quans d'aquests gols hauré vist, però amb un càlcul així a ull, jo diria que seran uns quatre o cinc cents. Fa molts anys que soc soci, i abans de ser-ho també hi anava. De les 24 temporades que el Mallorca ha jugat a primera, 12 corresponen a les últimes, en les quals s'han aconseguit els millors resultats de lluny, i si pensem que es marquen més gols a casa, doncs... ja m'he perdut... bé, que n'he vist molts. Grans gols de grans davanters. L'Etto amb 54 gols encapçala la llista de golejadors (per cert quin golàs va marcar l'altra dia amb l'Inter, quasi tan maco con el del Ibrah... ara hauré d'anar al google a mirar com s'escriu, bé, del suec alt). I el Güiza amb 27 és el màxim golejador en una temporada.

Déu ens doni vida a tots per a veure el número 2.000, això voldria dir que serem molt, però que molt vells.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Status Quo - Caroline

Hola amics, ahir vaig assistir al concert que ens brindaren els Status Quo al Palma Arena (el pabelló cobert més car d'Europa per obre i gràcia del nostre molt honorable - aquí he fet allò amb els dits per a posar cometes - anterior President Jaume Mates, que Déu guardi a Whashington molt d'anys, i que ha portat a uns quants dirigents del seu partit a la presó. Al menys ens serveix per a veure bons concerts, ja que la pista de ciclisme (per lo que fou concebut) no ha sigut homologada pels organismes internacionlas per les seves moltes deficiències.

El concert va ser fabulós, rock del de sempre a càrrec d'aquests vellets dels que ja voldrien molts del jovenets que ara fan "música" (ara ja poso les cometes dirèctament, no m'agrada gens aquell gest tan afectat)tenir la dècima part del seu talent.

I és que els vells rockers mai moren (de fet si que es moren, però quedava tant bé dir-ho). Llarga vida al rock'n'roll!

dimecres, 2 de setembre del 2009

Ja hi tornem a ser

Ja ha començat una altra vegada la lliga de futbol. Diumenge vaig assistir al primer partit a l'Ono Estadi. M'agradava més el nom de Son Moix, que voleu que us digui, al menys donava joc escoltar als locutors tractar de pronunciar-ho. Bastava dir-lis que "ix" sona com el so de George Buix, perdó, Bush. És clar que mai es van atrevir a dir que l'estadi es troba a la vora de la carretera de Puigpunyent, ja seria massa.

Bé, però ja m'he desviat del tema. Diumenge va a anar bé, vàrem guanyar 2-0 al Xerez, el qual debutava a primera. No va ser un bon partit, vàrem passar molta calor (a qui se li ocorre jugar a les 5 a l'agost), però es va guanyar que era el que importava. Un gol més i haguèssim vist el gol número 1.000 del Mallorca a primera.

Crec que enguany tornarem a passar pena i ens costarà mantenir la categoria. Lluny queden aquells anys de l'equip que va guanyar la Copa, que va jugar la final de la Recopa, al que vaig veure eliminar al Chelsea i Ajax a la Uefa, que es va classificar per a la champions i que tan bon futbol ens va oferir. Ja no tenim a Eto'o, Ibagaza, Lauren, Nadal, Valerón, Paco Bonet, Badou, Güiza, Higuera, Riera, Jovan Stankovic, Galca, Engonga, Marcelino, Orejuela, Iván Campo, Siviero, Vulic... i tants de bons jugadors que han passat per l'Illa. Se'n han anat els millors de l'any passat, sense dubte Jurado, Santana i Arango i els nous fixatges hauran de demostrar que tenen un lloc a l'equip.

Bé, espero que lluitin i ens facin passar unes bones tardes de diumenge. Visca el futbol!!!

diumenge, 30 d’agost del 2009

Ja té un any

Quan ens el regalaren ens varen dir que no creixeria molt, que seria un gos petit. En aquest món tot es relatiu, clar que és petit, és més petit que King Kong, fins i tot més petit que jo, però trenta quilos de gos, per res és pot considerar objectivament, i fora d'altres considerancions, com a petit.

Ja m'hauria d'haver sospitat que hi havia gat, o gos més ben dit, amagat, tractan-se d'un regal d'una regidora de l'ajuntament del meu poble. No et pots fiar dels polítics. Em fan venir ganes de sol·licitar que s'inclogui tot el que em costa donar-li de menjar en els pressupostos municipals.

Petit em va dir... bé, i és que era tan mono, qui podia negarse? Ja ha fet un any. Durant els primers sis mesos es va crospir mitja dotzena de comandaments a distància, llibres, CDs i tot el que trobava per la casa. Això es va acabar quan el vàrem portar a una escola d'ensinistrament. El que no s'ha acabat són les babes, ho baba tot, però bé, l'estimen molt i ja és un més de la família.


dimecres, 19 d’agost del 2009

Més tráfic

Fa poc em vaig queixar del tráfic de Mallorca, de l'increible nombre de cotxes que es passegen per l'Illa. Bé, doncs aquest tràfic no és l'únic que és intens. A sota podeu veure el tràfic aeri sobre Espanya en temps real a les 7:56 d'aquest mati (http://www.localizatodo.com/). Fixeu-vos a aquesta hora com venen d'Alemanya, en fila india. No sé perquè em ve al cap allò de "A un panal de rica miel... "



Els avions d'Alemanya solen creuar l'illa d'Est a Oest. A mi no em molesten perquè visc a l'est i encara volen alt, però a l'últim tram arribant a Palma (per cert és Palma i res més, no és Palma de Mallorca, com no és Reus de Tarragona, ni Sabadell de Barcelona, ni Cerdanyola del Vallés... ai sí, aquesta sí, però ja m'enteneu)... que anava dient?... ah sí... quan arriben al l'últim tram és un cotinu soroll d'avions passant. Diumenge passat feiem la paella a la casa de camp dels sogres, aprop d'un poble que es diu Sencelles, i els vèiem passar a uns 300 o 400 metres d'alçada, ja no em fem ni cas.

Parlant de diumenge a casa dels sogres, vaig fotografiar aquesta granota. Està sola en una petita font no més grossa que una banyera ¿D'on haurà vingut?

diumenge, 9 d’agost del 2009

Merda

La puta ETA dels collons. Merda per ells. No tinc res més a dir i si en tingues no tinc ganes de fer-ho.

dissabte, 1 d’agost del 2009

Pintamones II

Com veig que us agraden els meus dibuixos i a mi no em costa gens de feina per a posar una altra entrada al blog, en poso uns quants més. No són de còmics i n'hi ha algun d'original. Prometo no posar-ne més i que no tingueu que dir que son macos :))
Algun d'ells té història, oi Assumpta? :)))















dimecres, 29 de juliol del 2009

Pintamones

De jovenet vaig tenir la il·lusió de ser dibuixant de còmics. Fins i tot vaig fer un curset a distància, que per suposat no vaig acabar. Copiava dibuixos dels gran mestres a veure si se m'aferrava una mica de la seva genialitat. No en vaig treure res en clar, allò era més difícil del que em pensava, però m'ho pasava bé, qui no es consola és perquè no vol. Bé aquí en teniu una petita mostra del que queda d'una vocació frustrada.

Crec que si hi cliqueu a sobre es fan una mica més grans :)















dilluns, 27 de juliol del 2009

Perdó

Buscant la imatge de l'article anterior he trobat aquesta altra. La meva memòria no és gaire bona, però crec que no he demanat perdó per una cosa que no estic gens orgullós d'haver fet, tot i que em va agafar en molt mal moment. Pot ser em diguis que no cal, però em quedo més tranquil si et demano perdó per aquelles paraules, ho sento. M'agradaria tornar a fer algun dibuix més :))


Sr. Jutge

Fa uns anys, davant les contínues notícies de les dificultats que es tenien amb l'ús del català en matèria judicial i els entrebancs que hi possaven segons quins jutges a expressar-se en aquesta llengua, vaig publicar aquesta tira en un altre lloc. Notícies recents fan pensar que la situació no ha millorat gaire.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Temps

Temps, temps, temps, quina cosa més important. El temps ho és tot, és l'amo i senyor, impertubable regidor de les nostres vides. A pesar de que només un grapat de físics escollits semblen que entenen el que és en realitat, tothom es pot fer una idea més o menys aproximada i sap llegir l'hora en un rellotge.

De fet no cal entendre les coses per a conviure-hi i saber que les necessitem. No necessitem saber com es produeix el procés digestiu per a saber que necesistem menjar. De fet ni tan sols necessitem pensar-hi, quan ho necessitem el nostre cos ens avisa de que té fam.

D'aquesta manera vivim la major part de la nostra vida amb, dintre, contra, per al (poseu la preposició que més us agradi) temps, però sense adonar-nos gaire bé del que significa això.

De joves sembla que ens sobra temps, que les coses pasen més lentament. Deia una famosa cançó d'un aquells grups que feian una mena de sorolls que anomenaven "música" que "Tu ets jove, la vida és tan llarga i hi ha molt de temps per a matar avui. I llavors un dia et trobes que han passat deu anys..." I passa el temps (que no sabem el que és però sabem que passa, encara que "passar" sembla que no és el verb adient, que més bé el temps s'estira, bé deixe-m'ho...) i les coses semblen que s'acceleren, cada cop tens més coses que fer. I el que és pitjor, el temps passa (sí, passa) més aviat, no en tens prou amb les 24 hores. Algun dia has d'escollir les coses a fer i deixar-ne unes quantes per un altra dia.

¿Que se n'ha fet d'aquell noi que, com deia la mateixa cançò d'abans, quan es cansava de prendre el sol anava a casa a veure ploure?

Amics i amigues, el que vull dir és que no tinc temps, o que el temps es curt, o que passa massa aviat, o que no s'estira prou, no ho sé, que vingui l'Stephen Hawking i ens ho expliqui. I que disculpeu si no actualitzo més, si no comento tant els vostres blogs, o si ho faig, ho faig tard i apresuradament.

dissabte, 18 de juliol del 2009

18 de juliol

Avui és 18 de juliol, data significativa fa uns anys. Un temps enrera es deia "Dia del glorioso alzamiento nacional".

De petit no comprenia que volien dir amb allò del "alzamiento". Em pensava que tohom s'havia d'aixecar de llit més d'hora, però allò no em quadrava amb que fos un dia festiu, ni en que quedaria millor si l'anomenaven "levantamiento" en lloc de "alzamiento".

Més grandet vaig arribar a comprendre el que significava la maleïda data, i també m'en vaig adonar de que jo tenia raó en pensar que havia sigut un "levantamiento" i que l'havien substituït per el sinònim "alzamiento" que sonava menys a cop d'Estat.

Amb el temps, i amb la meva habitual i retorçada lògica, vaig veure clar que pot ser no li anava tan malament la paraula "alzamiento". El petit gran dictador, pensant amb la seva gran feta històrica i amb el milió de morts que va costar, es devia depertar el matí d'aquest dia amb un gran "alzamiento", amb la joia de la Collares, és clar.

Mireu-lo a la foto, sembla que diu "así se me ha puesto". Fins i tot sembla que la de recolzar en la barana.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Coses bones

A petició popular i per a compensar un poc el to crític de l'anterior post, n'escriure un amb coses bones de Mallorca.

El paissatge que encara no ha estat envaïts per la indústria hotelera. La Serra de Tramuntana amb els seus penya-segats sobre el mar, Formentor, els seus torrents, la fauna i els boscos, etc.

La gastronomia. Per al meu gust la millor del món. El frit mallorquí, les sopes mallorquines, les coques (de verdura, de trampó, de pebres, de ceba,...), la colflori aufegada, el llom amb col, els embotits (la sobrassada i els botifarrons), le panades, el cocorrois, els dolços (ensaïmades i robiols).... només em faltava això a aquestes hores, quina fam! Estic babejant tot el teclat.

Les platjes, el clima, la gent, la llengua, els parcs naturals, l'interior en primavera, el RCD Mallorca, ...

M'agradaria poder posar alguna cosa del model social que tenim, però ara no se me n'acud cap. Hi seguiré pensant.

Us deixo amb una recepta, "Frit mallorquí" (no confondre amb mallorquí frit, d'aquests s'en veuen a les sortides de les discoteques els dissabtes).

FRIT MALLORQUÍ

Ingredients per a 6 persones:

1 freixura de me (cor, lleu, ronyons, fetge, vèrtoles...)
300 - 400 g sang cuita arreglada.
budells (si les pots conseguir)
butza(si les pots conseguir)
2 manats de grells
1 manat de porros
1 manat de fonoll tendre
100 g pèsols pelats
100 g favetes tendres pelades
1 pebre vermell
8 o 9 patates grossetes
6 carxofes
1 ceba mitjana
alls
llorer
1 o 2 pebres coents
pebre coent capolat
pebre bord
pebre bo
sal
oli d'oliva
Llimones

Preparació

1.- Amb antelació se renta la freixura amb sal, llimona i aigua: el cor per fora se li lleva el greix que pugui tenir aferrat i per dins sol tenir coàguls de sang i s'ha d'obrir per fer net, els ronyons s'han de pelar i fer net bé, el fetge i el lleu basta passar amb aigua per llevar restes de sang que tenguin.

2.- Una vegada està tot ben net se talla a daus petits, i se posa cada cosa separada dins un ribell amb un plat girat al fons perquè el frit pugui degotar i tapam el ribell amb un altre plat i ho deixam dins la gelera fins que ho necessitem.

3.- Si has pogut aconseguir budells i butza les has de rentar molt molt bé amb molta aigua sal i llimona o vinagre i els budells s'han de girar per l'inrevés per fer ben nets i al final se trenen (se fa una tronyella especial amb un sol cap, un altre dia vos penjaré un vídeo).

4.- Se bull la butza i la tronyella de budells durant una hora o dues fins que s'afluixa (procura tenir la casa ventilada perquè fa molta olor) en haver refredat sa tallen a bocinets. També se talla la sang a daus petits

5.- Se pelen ses patates i sa tallen a daus petits i se deixen en remull amb aigua freda

6.- Se pelen, se renten i se tallen els grells i els porros a rodanxes fines incloent la part verda de les fulles més tendres.

7.- El pebre vermell se renta i se talla a quadrets.

8.- Se pelen i se renten els pèsols i les favetes tendres

9.- Se pelen, se renten i se tallen les carxofes cada una en 8 bocins i se posen dins suc de llimona perquè no tronin negres mentre se té aigua al foc i quan bull si tiren les carxofes i el suc de llimona i se bullen uns 2 o 3 minuts. Se treuen i se deixen degotar bé.

10.- Se pela, se renta i se pica molt fina la ceba.

11.- Se renta el manat de fonoll se fa degotar bé, se trien de cada brot les fulles més tendres i fines i se talla amb unes tisores de cuina dins un ribell, un tassó gros o similar que sigui alt quan ja està tot tallat , encara ho tallam més amb les tisores dins el ribell fins que queda ben finet.

12.- Treim les patates de dins l'aigua i les eixugam dins un pedaç blanc de cuina de fil, i les posam sal al gust.

13.- Una vegada que ja ho tenim tot preparat podem començar a fregir amb abundant oli i amb una fulla de llorer i 2 alls estafaiats, primer fregim les patates , després el pebre vermell i ho anam col·locant dins una greixonera de fang.

14.- Després començam a fregir per separat i amb una fulla de llorer i 2 alls estafaiats cada vegada i en el següent ordre, les vèrtoles, el cor, el lleu, els ronyons (si cal hi pots afegir algun ronyó de més si t'hi agrada perquè són petits) i finalment el fetge, d'aquesta forma l'oli de fregir se va embrutant a poc poc i tot el menjar agafa el seu color natural. Se va posant dins la greixonera juntament amb els alls i part de les fulles de llorer no cal posar-les totes al frit.

15.- Se treu part de l'oli o bé se posa una oli net el suficient per sofregir les verdures.

16.- Primer hi posam la ceba amb dos alls estafaiats i una fulla de llorer, fins que se redueix una mica, després hi posam les favetes i a continuació els grells i el porro en haver-se afluixat un poc ja hi podem posar els pèsols i les carxofes una vegada que la verdura està quasi cuita hi posarem: fonoll capolat, sal, pebre bo, pebre bord, una mica de pebre coent capolat i un pebre coent al teu gust. Tot el temps ho anam remant bé però sense rompre la verdura.

17.- Finalment abocam la verdura i la mica d'oli de sofregir dins la greixonera i ho mesclam tot ben mesclat i ja està. Ho deixam així si ho volem menjar al dia següent. En el moment de menjar s'ha de posar al foc per acabar d'encalentir , s'ha de servir ben calent. Si se menja el dia següent de fer-se és més gustós perquè s'ha confitat.

diumenge, 12 de juliol del 2009

L'Illa de la Calma

Mallorca a la que algú la va anomenar la la Isla de Calma és qualsevol cosa menys això. Pot ser sí que ho fos fa un temps, però ja no. Si considerem la renda per càpita i tot aquests índex econòmics, disfrutem d'un nivell de benestar envejable, però que volem dir amb benestar? Jo us ho explicaré:

· La taxa d'automòbil més alta del món, molt aprop de l'automòbil per habitant (més d'un milió). El doble que la mitjana de la UE, només comprable a la de Tokyo i alguna zona de California.
· L'índex de delinqüència més alt d'Espanya (només per darrera de Ceuta i Melilla).
. l'economia depèn exclusivament del turisme, l'agricultura i la ramaderia pràcticamente han desaparegut.
· Les grans quantitats de residus que generen els habitants i els milions de turistes és cremen. Aquest mètode és un gran negoci per a l'empresa que ho gestiona i converteix a l'atmosfera en un abocador.
· Aigua: Es consumeixen més de 350 litres per persona i dia. El 80% de l'aigua de consum prové d'aigües subterrànies i només un 20% d'infraestructures de previsió, el que provoca que sovint s'hagi de portar aigua en vaixells des de la península.
· Urbanisme. És un mitjà per a l'enriquiment ràpid d'uns pocs empresaris i grups de pressió, comunment a costa de qualsevol consideració ecològica i fins i tot legal. Existeix un entramat polític-jurídic que facilita l'actuació d'aquests grups.
· Habitatge. L'especulació urbanística, promoguda per la venda del terreny als alemanys (que paguen el que sigui) ha disparat els preus fins a tal punt que la major part de la població no pot accedir a un habitatge, sobretot els joves.
· Contaminació. Mallorca és un exemple negatiu dels problemes derivats de la contaminació en tots el seu aspectes: soroll, transports, contaminació ambiental, del sòl i de les aigües, degradació del paisatge.
· Educació. Les Illes Balears són la Comunitat de l'Estat amb una taxa més alta d'abandó dels estudis secundaris, superior al 30%, amb l'índex més alt de fracàs escolar i amb la proporció més baixa d'estudiants universitaris.
· Dèficit fiscal. EL desequilibri entre els impostos que es recapten en la Illa i els quals tornen en forma de despeses de les administracions públiques i d'inversió de l'estat central és superior al 15% del PIB, un cas sense parangó en tota Europa.

I no us explico tot el que comporta la insularitat (sense els beneficis fiscals de les Canàries)... sabeu el que me costa visitar al meu germà que viu a Barcelona? No, millor no ho dic, si només fos agafar el tren...

Benvinguts al paradís.

divendres, 10 de juliol del 2009

El robatori (un dia de fúria)

Això va passar fa uns mesos...

Ahir hauria d'haver assistit a l’Ono Estadi, com cada diumenge que l'equip juga a casa, però no va ser així (em vaig perdre la remuntada de l'any). Vaig tenir celebració familiar, amb el seu corresponent menjar dominical. Ja sabeu com funciona això, trobades, petons, regals, on m'assec jo?, aperitius, tu que vas a menjar?, xerrada, menjar, riures, menjar, més menjar, beguda, rialles, xerrada, postres, cafè, més beguda, sobretaula... comiat i tancament. Total, que se'ns va fer tard per a acudir al partit.

El pla B consistia en anar al cinema, així que sense pensar-ho dos cops (pot ser ho hauria d’haver fet... i fins i tot tres) vam partir cap un centre comercial que hi ha als afores de la capital en el qual es troba un d'aquests monstruosos multicinemes. Trenta sales o així. Per més inri, se celebrava un concurs de ball de conjunts de hip-hop. Així que aparcar es va convertir en el tretzè treball d'Hèrcules.

Feia calor, massa calor per a aquestes dates. Això i la digestió de tant menjar van fer que el meu sistema parasimpàtic comencés a reaccionar i el meu cos va començar a transpirar com feia mesos que no recordava. Després de mitja hora de donar voltes amb el mantra “no arribem a la sessió” de fons (tant de bo hagués estat així), per fi vaig veure un cotxe sortint d'una plaça d'aparcament. Cap a ella vaig acudir ràpidament i vaig aconseguir ficar-lo en dura pugna amb un Audi A4 que venia a per ella des del flanc contrari.

L'alegria pel triomf contra el Audi va durar poc. L'entrada al cinema devia quedar poc menys que a un quilòmetre. Així que, a córrer! Encara sort que el mantra “no arribem a la sessió” em mantenia en un estat de semi inconsciència que permetia que les meves cames es moguessin. La sort va ser que no vam haver de córrer un quilòmetre de tira, va ser només mig, l'altre mig era la cua del cinema, així que vam poder fer-la més poc a poc. Massa poc a poc, el sol era aclaparador. La bona notícia era que el mantra va variar, va passar a ser “ja ha d'haver començat”.

Per fi, entrades en mà, vam entrar a l'edifici... i quin edifici, amics! Ni el pentàgon...

Jo: la sala 29?

Veu en of: segueixi vostè mig quilòmetre per aquí i a la dreta

Un: Verge santíssima!

Jo: algú vol que li compri alguna cosa... crispetes?

La del mantra: tu estàs boig, amb el que has menjat... corre

Jo: jo no vull menjar, és que em moro de sed

Un que passava per allí: Però, no veus la cua que hi ha al taulell?

Jo: és igual, aneu entrant, ja us enxamparé...

Formes borroses: deixa-ho, camina, anem, corre...

Amb aquesta pressió i els processos hidrolítics del meu cervell completament alterats per la deshidratació vaig deixar córrer la idea de fer-me amb una ampolla d’aigua.

Per fi entrem en la sala. La del mantra: “que us deia? Ja ha començat”). Després d'una odissea de trepitjades i “disculpis” arribem als seients. Aquí ve el pitjor, la calefacció (em nego a donar-li altre nom) estava de “a tope”. Per l’amor de Déu, quina angoixa!

En aquesta història, la pel•lícula és el de menys (el poc que vaig veure en el meu comatós estat va ser horrorosa). Em vaig passar les gairebé dues hores de film debatent-me entre sortir de la sala per a beure encara que fora de l'aixeta o fer-me el mort a veure si algú cridava una ambulància.

Però tot té la seva fi i la pel•lícula va acabar. Jo només pensava en la meva ampolla d'aigua que en algun lloc m'estava esperant. La sortida de la sala donava a l'exterior de l'edifici, així que oblida't del taulell del cinema... però aquí està la botiga de llaminadures que té entrada des de fora... i hi ha aigua en aquell refrigerador. Entro, agafo una ampolla d'aigua i em poso a la cua (no kilométrica, però gairebé). Jo ja no podia més. La cua no es movia, cada bosseta amb lacasitos i altres porqueries s'ha de pesar, els preus són un embolic...

En defensa pròpia diré que vaig actuar d'aquesta forma per simple supervivència. Em vaig ficar l'ampolla a la butxaca, vaig sortir de la cua i adéu molt bones. Em vaig beure l'ampolla a la mateixa porta i em va importar un rave que la gent de la cua em mirés malament.

Que bona va estar! No tinc cap càrrec de consciència.

dimarts, 7 de juliol del 2009

El trencaclosques

Estic gandul, no tinc temps i fa calor. M'haureu de perdonar que escrigui poc i que quan ho faci, com aquest cop, ho faci per reeditar antics escrits d'un blog anterior. Ja vindran temps millors. Fa poc vaig anar a pasar uns dies a París i, és clar, tot s'acaba...

EL TRENCALOSQUES

Ja estic de nou a casa. No us vaig a contar el viatge ni res de semblant, us avorriríeu (més). Només que m'ho he passat bé i que maleïda la gràcia que em fa tornar a la rutina diària. I perquè això no quedi tan insuls, una anècdota.

Bé, doncs que a la volta, per a matar el temps d'espera a l'aeroport, em vaig comprar un d'aquests jocs que consisteix en unes peces metàl·liques que s'entrellacen entre si i que cal separar i tornar a muntar. Sabeu del que us parlo? No? Doncs mireu la foto d'abaix i us fareu una idea (n'hi ha molts, però el que vaig comprar és aquest).

Vaig aconseguir deslligar les peces, però amic!, muntar-les és un altre cantar. Li vaig donar mil voltes i res, impossible. Cansat i amb el cervell tirant fum vaig ficar el joc a la meva borsa de mà. Doncs bé, arriba l'hora de passar el control i fico la meva borsa en la cinta transportadora, pas per l'arc, no pita (sempre és un consol no ser grapejat), però mentre m'estic posant altra vegada el cinturó ...

Gendarme (G): Aquesta borsa és seva?

Jo (J): Si

G: Puc obrir-la?

J: Endavant, per favor

G: Mmmmmmmmm... (traient cartera, càmera... i per fi el joc)... Què és això? (amb un to com si m'hagués trobat un puny americà o mig quilo de plutoni, jo que sé)

J: És només un joc, un passatemps (havia llençat la capsa que ho contenia per a estalviar espai)

G: Un joc? I en què consisteix?

J: (reprimint-me una resposta en la qual apareixen les paraules "ous" i "arandeless") Doncs, cal muntar aquestes peces de certa forma. És com un puzle.

G: A veure com?, ensenyi-m'ho.

J: (Grapejant torpement les peces... encara sort que no li vaig dir lo dels ous) Veurà, és que és molt difícil, porto estona intentant-ho... miri, quedi-s'ho, si només m'ha costat uns 10 euros.

G: Mmmmmmm... (tot lo magnànim que va poder mostrar-se, em fica les peces en la borsa i me la retorna... en la seva cara es llegien els seus pensaments "serà babau aquest, quines coses es compra")... bon voyage, messieur.

J: Merci, aurrevoir.

divendres, 3 de juliol del 2009

Diari a la carta

Del diari El País d'avui:

"Fa sis mesos, Nova York es va omplir de diaris que anunciaven: 'La guerra de L'Iraq ha acabat'. Al costat de la notícia apareixien altres encara més sorprenents: 'La nacionalització del petroli finançarà la lluita contra el canvi climàtic' o 'Bush, processat per la Cort Penal Internacional'. Semblava un exemplar de The New York Times, però era un fals diari datat el 4 de juliol de 2009 amb les notícies que als seus creadors els hagués agradat trobar-se demà"

Imagineu que estigués en les vostres mans redactar els titulars dels diaris i que aquests es convertissin en realitat. ¿Quins serien els vostres titulars?

Per exemple:

- Descoberta la cura contra el càncer.
- Prohibida mundialment la fabricació d'armes.
- El Mallorca guanya la Champions League
- El "Pitjor blog del món" premiat amb dos milions per l'associació mundial de blogs per ser el que més s'ajusta al seu nom.

dimecres, 1 de juliol del 2009

La calor, els turistes i el Darwin

Fet #1: fa calor.
Fet #2: la calor és incòmoda i ens fa sentir malament.
Fet #3: Els turistes venen buscant la calor.
Conclusió: Els turistes busquen la incomoditat.

Que la calor és incòmoda és un fet innegable, suem, costa respirar més del compte i d'altres símptomes que tothom a experimentat algun cop. ¿I perquè és incòmoda la calor us preguntareu alguns? o ¿perquè no és una agradable sensació us preguntareu els altres?

La resposta està en els mecanismes de defensa del cos, fruit d'una evolució de milions d'anys. El cos ens diu "¡eh tu! que fa calor, busca un lloc més fresc i veuràs quin alivi". Bé això era abans, ara més bé diu "engega l'aire acondicionat i possa'l a 15ºC", sense cap remordiment ecològic (i és que el cos és egoista i poc solidari amb els altres cossos... bé quasi sempre, però això ja és una altra qüestió).

Si superem l'ensurt d'haver sentit el nostre cos parlar, normalment (o sigui, el que fan les persones normals) li fem cas (no, el 15 ºC, no, amb 27 com diu el... ai... ara no em surt... el de la selecció de fútbol... si, home... el del Vilareial... Cazorla!!!...)... ostres ¿per on anava? ah, sí... que li fem cas al cos (què bé sona això.. "cas al cos"... "cas al cos"... lalalala... ai, perdó... Joan, centra't!)... cas al cos i busquem un lloc fresc, ens prenem una cervesa, el que sigui per a trobar una mica d'alivi i que faci que el nostre cos calli una estona.

Doncs ¿Per què venen els turistes a pasar calor? I quan dic turistes em refreixo a aquests essers, normalment de pell més clara (per a més informació veure dos articles enrera el fabulós estudi sobre la pell canviant dels turistes), que venen de latituts més septentrionals i que gaudeixen (i ells sense saber-ho) d'un clima menys calorós.

¿Per què venen, desobeint les lleis de l'evolució? ¿No serveixen de res els milions d'anys d'evolució? ¿Ho fan conscients del que fan a canvi d'un got de sangria, un poc de sol i una mica de bronzejat? No ho sé, germans, no ho sé, no tinc respostes a aquest comportament antinatural i antidarwinià.

El que està clar és que la selecció natural no funciona gaire bé. La búsqueda constant de la incomoditat farà tornar boiges les lleis naturals i pot ser que en un futur no molt llunyà quan s'arribi als 40 ºC diem "¡quina caloreta més agradable!". Mentrestant, em seguiré admirant del comportament gairebé irracional dels humans.

Si el Darwin aixequès el cap...

divendres, 26 de juny del 2009

La pregunta

Fa poc vaig veure a la tele un concert-documental dels Rollings Stones. En un moment donat li feian una entrevista al Keith Richards i l'entrevistador li pregunta:
"¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
A lo que el Richards li respon:
"Aquesta que tú me fas ara"

Cavilant un poc (ja vegeu en quines coses penso) vaig arribar a pensar que ben bé l'entrevista s'hagués pogut produir de la següent manera:

Periodista: ¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
Entrevistat: ¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
Periodista: Sí.
Entrevistat: Sí, ¿què?
Periodista: Que ¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
Entrevistat: Doncs aquesta ¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
Periodista: ¿Quina és la pregunta que li fan més vegades?
Entrevistat: Si.

dilluns, 22 de juny del 2009

Els colors de l'estiu

A pesar que per aquestes dates és quan més lluny estem del sol, cada any l'estiu s'obstina a arribar acompanyat de les habituals calors. Sí, amics, podem associar cada estació amb alguna cosa que les fa recognoscibles amb només esmentar-la.

L'hivern amb el fred, la primavera amb el color, l'estiu amb la calor i la tardor... bé, la tardor és així com insulsa, en castellà rima amb Logronyo, però poc més. Tot això no vol dir que les altres estacions manquin del que caracteritza a una d'elles. Bé, sí, normalment a l'estiu no fa fred ni a l'hivern calor... però el que jo volia era parlar dels colors de l'estiu. I concretament dels colors de la pell dels guiris que ens visiten cada any.

Com suposo que ja sabreu, visc en una de les zones més turístiques del món, sinó la que més, almenys pel que fa a guiri/m². Doncs estava jo l'altre dia esperant que un semàfor es posés verd per a creuar un carrer que dóna directament a la platja. Com és de suposar estava entre una marabunta de guiris que anaven i venien (més anaven, doncs era de matí) quan em vaig fixar en la quantitat de tonalitats de pell que podien distingir-se entre totes aquelles persones, dignes d'un bosc de roures a la tardor (home! ja hem trobat la característica de la tardor). El semàfor no es posava verd i em va donar temps per a intentar endevinar el temps que feia que havien arribat aquelles persones per la tonalitat de la seva pell.

Blancs com la llet (acabats d'arribar), enrogits (un dia), color llagosta (dos-tres dies), color carn (sense pell) (quatre dies), lleugerament torrats (cinc-sis dies), bronzejats (una setmana), socarrats (vuit-nou dies), bruns (acabant les vacances), negres (ah, no, aquest ven pel·lícules pirata).

Però no només serveix per a això observar el color de pell dels turistes, també serveix per a alguns estudis sociològics, o més aviat de relacions de parella. Serveixi l'exemple d'una parella jove, vint-i-pocs, en la qual ella ja havia pres un color lleugerament daurat mentre ell tot just tenia certes parts del cos enrogides. Sembla que a ella li agrada la platja, que pren el sol, mentre que ell s'aixeca tard o es queda en el quiosquet de la platja mentrestant. La panxa cervecera també ajudava a aquesta observació. Però el que està clar és que aquesta parella no té futur, la família que no pren el sol unida no roman unida.

dimecres, 17 de juny del 2009

User's manual

Acabo d'instal·lar un aparell d'aire acondicionat nou. El vell s'havia espetllat i no hi ha que aguanti aquesta calor.

Com un nen amb una joguina nova m'he llançat a sobre del manual per a aprendre com funciona el comandament a distància, el qual pareix tret d'una película de ciència ficció, botons, llums, jo que sé...

La meva il·lusió infantil ha durat poc. El manual és totalment incomprensible. No és momés per l'idioma, una barreja de castellá mal traduït i anglés, també manca d'esquemes (dibuixets, vull dir)... però no m'he rendit, he deixat el manual de banda, he pitjat botons fins que allò s'ha posat en marxa i n'he seguit pitjant fins que ha sortit aire més o menys fred. Tot un èxit.

Exemple del que us deia abans:

Durante la operación HIGH POWER, la temperatura de la habitación no se controla. Si se produce un calentamiento o enfriamiento excesivos, presione HI POWER/ECONO. La operación HIGH POWER no estará disponible durante DRY, PROGRAM TIME, ni 3D AUTO. Durante la operación ON TIMER, la operación HIGH POWER comenzará a la hora ON TIMER.

dilluns, 15 de juny del 2009

Angels i dimonis

Ahir, com quasi cada diumenge des de que s'acabat la lliga, vàrem anar al cinema. La película escollida aquest cop (i és que la cartellera no dóna per a més) fou "Ángeles y demonios", de la qual havia llegit la novela "Ángels i dimonis".

Sí, la novela la vaig llegir en català. No es que m'agradin massa aquests tipus de best-sellers, però si vols llegir en català t'has de conformar amb les quatre coses que s'editen i que arriben a les Illes. Anar a veure la película en català ja és impossible. No hi ha ni una sala que projecti películes en català, ni tan sols a certes hores.

No són només el cinemes i les editorials, no tenim prensa en català, ni televisió (tret de l'autonòmica, és clar), etc. I encara tenim que soportar a la Rosa Díez que vengui de la península a manifestar-se, entre caps rapats i banderes preconstitucionals en contra de la "persecució" del castellà a les Illes. No es que fossin molts, uns quans centenars, que provocaven més llàstima i vergonya aliena que qualsevol altra cosa, però ja són prou escusa per a que els treguin per les noticies i la gent de l'altra banda del mar es cregui tot el ramell de mentides.

Ah, la película va estar bé, molt entretinguda :)

dissabte, 13 de juny del 2009

Cançó de la setmana

Los Lonely Boys - Heaven (dedicada a l'Assumpta)



(Vámonos!)

Save me from this prison
Lord help me get away
Cause only you can save me now
From this misery
I've been lost in my own place
And I'm gettin' weary
How far is heaven
And I know that I need to change
My ways of livin'
How far is heaven,
Lord can you tell me

I've been locked up way too long
In this crazy world,
How far is heaven
And I just keep on prayin' Lord
And just keep on livin',
How far is heaven
Yeah, Lord can you tell me,
How far is heaven
'Cause I just gotta know how far,
How far is heaven
Yeah, Lord can you tell me

Tu que estas en alto cielo,
Echame tu bendiciòn
[translated from Spanish]
[You that's in a higher place
Send me down a blessing]

Cause I know there's a better place
Than this place I'm livin',
How far is heaven
And I just got to have some faith
And just keep on givin',
How far is heaven
Yeah, Lord can you tell me,
How far is heaven
'Cause I just gotta know how far,
How far is heaven,
Yeah, Lord can you tell me,
How far is heaven,
'Cause I just gotta know how far,
I just wanna know how far

dijous, 11 de juny del 2009

El problema dels petons

A veure qui és capaç de resoldre aquest senzill problema.

Entre germans, cosins i nebots som 20. Ens reunim tots de tant en tant i dinem tots plegats. A l'hora del comiat tots ens fem un petó. O sigui tothom fa un petó a cadascun dels altres.

¿Quants petons ens donem en total?

Som-hi doncs, a comptar petons :)

dimecres, 10 de juny del 2009

L'avi

El meu avi construïa barques de fusta, els llaüts, les embarcacions tradicionals mallorquines, era el que s'anomenava un "mestre d'aixa". Ara ja només en queden uns quants i tot sembla que l’ofici desapareixerà d’aquí a uns anys.

L’avi tenia una petita drassana davant del mar on jo hi anava els dissabtes i li escombrava el terra de burballes i serradís i a canvi em donava cinc duros. Allí hi havia sempre un càntir amb aigua fresca i va ser ell qui em va ensenyar a beure-hi. Poc a poc em va ensenyar a fer alguna cosa més, les més senzilles, treure l’escorça del tions amb l’aixa, calafatar, i coses semblants.

El que més m’agradava era anar a treure els tions d’alzina del mar. L’alzina, per la seva densitat no sura, i es deixa dins l’aigua durant mesos on amb el temps s’enterra sota el fang del port per a que els seus sediments amb alta concentració de sal conservin la fusta. L’avi recordava on havia deixat anar cada tió i jo em capficava des d’un bot per a buscar-lo, passar-li una corda al voltant i després treure’l.

L’avi era una persona seria, poc afectuosa, era rar veure’l riure. La vida no l’havia tractat bé. Empresonat durant la guerra per haver sigut president local d’un petit sindicat obrer, Acció Obrera, el taller li fou confiscat i l’avia i les dues filles es quedaren soles. Sort va tenir de no ser afusellat com molt altres companys seus. Ell deia que per l’amistat que tenia amb un cap de la Guardia Civil per les partides que hi feia amb ell a la tasca del poble, el qual va intercedir per ell.

Quan va ser alliberat, en plena segona guerra mundial, va ser obligat a treballar a un hidroport on els nazis hi tenien una base, reparant els hidroavions dels alemanys. Imagineu, un republicà convençut, de idees democràtiques, obligat a treballar per als fascistes alemanys. ¡Quin remei li quedava! Amb dona i dues filles petites. Ma mare sempre em conta que es mantenia amb les xocolatines que li regalaven els soldats alemanys “tu no española, tu alemana...ser muy rubia”.

Acabada la guerra, va poder començar de nou amb les drassanes, sempre vigilat de prop i tenint que presentar-se periòdicament davant les autoritats. L’avi anava una mica coix des de que un dia un gran tió li va caure sobre un peu i li va destrossar.

Tot això suposo que fa forjar aquest caràcter una mica sec de l’avi. Era home de poques paraules. En haver dinat es seia al seu balancí i dormia mitja horeta abans de tornar-se’n a la feina. Als vespres filava estopa sobre un tros de cuir que es posava a la cuixa. Així ho va fer fins el vuitanta anys. Quan va deixar d’anar al taller va envellir ràpidament i va morir. Al no tenir fills mascles el negoci va quedar uns anys en mans d’un nebot seu i després va desaparèixer.

Quantes vegades m’hauré penedit de no haver continuat amb el negoci de l’avi, però havia que estudiar i un quan es jove no pensa massa ni massa bé.

Així era el meu avi, el mestre Miquel.

diumenge, 7 de juny del 2009

Cara o creu

Avui es diumenge i toca anar a votar . Fa un dia preciós i tinc la platja just al davant de casa. El dilema està servit. Trec un euro per a llançar-lo a l’aire, però quan el tinc a la mà i veig aquest símbol de la unió europea, amb el mapa, els estels (sort que no és aquell en el que surt el Joan Carles, això m’hagués tirat endarrere), dons el meu esperit ciutadà pot més que les ànsies de bronzejar-me... així que cap allà me n’hi vaig. Encara tindré temps de platja a la tarda. Au idò! Que guanyi el millor.