divendres, 10 de juliol de 2009

El robatori (un dia de fúria)

Això va passar fa uns mesos...

Ahir hauria d'haver assistit a l’Ono Estadi, com cada diumenge que l'equip juga a casa, però no va ser així (em vaig perdre la remuntada de l'any). Vaig tenir celebració familiar, amb el seu corresponent menjar dominical. Ja sabeu com funciona això, trobades, petons, regals, on m'assec jo?, aperitius, tu que vas a menjar?, xerrada, menjar, riures, menjar, més menjar, beguda, rialles, xerrada, postres, cafè, més beguda, sobretaula... comiat i tancament. Total, que se'ns va fer tard per a acudir al partit.

El pla B consistia en anar al cinema, així que sense pensar-ho dos cops (pot ser ho hauria d’haver fet... i fins i tot tres) vam partir cap un centre comercial que hi ha als afores de la capital en el qual es troba un d'aquests monstruosos multicinemes. Trenta sales o així. Per més inri, se celebrava un concurs de ball de conjunts de hip-hop. Així que aparcar es va convertir en el tretzè treball d'Hèrcules.

Feia calor, massa calor per a aquestes dates. Això i la digestió de tant menjar van fer que el meu sistema parasimpàtic comencés a reaccionar i el meu cos va començar a transpirar com feia mesos que no recordava. Després de mitja hora de donar voltes amb el mantra “no arribem a la sessió” de fons (tant de bo hagués estat així), per fi vaig veure un cotxe sortint d'una plaça d'aparcament. Cap a ella vaig acudir ràpidament i vaig aconseguir ficar-lo en dura pugna amb un Audi A4 que venia a per ella des del flanc contrari.

L'alegria pel triomf contra el Audi va durar poc. L'entrada al cinema devia quedar poc menys que a un quilòmetre. Així que, a córrer! Encara sort que el mantra “no arribem a la sessió” em mantenia en un estat de semi inconsciència que permetia que les meves cames es moguessin. La sort va ser que no vam haver de córrer un quilòmetre de tira, va ser només mig, l'altre mig era la cua del cinema, així que vam poder fer-la més poc a poc. Massa poc a poc, el sol era aclaparador. La bona notícia era que el mantra va variar, va passar a ser “ja ha d'haver començat”.

Per fi, entrades en mà, vam entrar a l'edifici... i quin edifici, amics! Ni el pentàgon...

Jo: la sala 29?

Veu en of: segueixi vostè mig quilòmetre per aquí i a la dreta

Un: Verge santíssima!

Jo: algú vol que li compri alguna cosa... crispetes?

La del mantra: tu estàs boig, amb el que has menjat... corre

Jo: jo no vull menjar, és que em moro de sed

Un que passava per allí: Però, no veus la cua que hi ha al taulell?

Jo: és igual, aneu entrant, ja us enxamparé...

Formes borroses: deixa-ho, camina, anem, corre...

Amb aquesta pressió i els processos hidrolítics del meu cervell completament alterats per la deshidratació vaig deixar córrer la idea de fer-me amb una ampolla d’aigua.

Per fi entrem en la sala. La del mantra: “que us deia? Ja ha començat”). Després d'una odissea de trepitjades i “disculpis” arribem als seients. Aquí ve el pitjor, la calefacció (em nego a donar-li altre nom) estava de “a tope”. Per l’amor de Déu, quina angoixa!

En aquesta història, la pel•lícula és el de menys (el poc que vaig veure en el meu comatós estat va ser horrorosa). Em vaig passar les gairebé dues hores de film debatent-me entre sortir de la sala per a beure encara que fora de l'aixeta o fer-me el mort a veure si algú cridava una ambulància.

Però tot té la seva fi i la pel•lícula va acabar. Jo només pensava en la meva ampolla d'aigua que en algun lloc m'estava esperant. La sortida de la sala donava a l'exterior de l'edifici, així que oblida't del taulell del cinema... però aquí està la botiga de llaminadures que té entrada des de fora... i hi ha aigua en aquell refrigerador. Entro, agafo una ampolla d'aigua i em poso a la cua (no kilométrica, però gairebé). Jo ja no podia més. La cua no es movia, cada bosseta amb lacasitos i altres porqueries s'ha de pesar, els preus són un embolic...

En defensa pròpia diré que vaig actuar d'aquesta forma per simple supervivència. Em vaig ficar l'ampolla a la butxaca, vaig sortir de la cua i adéu molt bones. Em vaig beure l'ampolla a la mateixa porta i em va importar un rave que la gent de la cua em mirés malament.

Que bona va estar! No tinc cap càrrec de consciència.

8 comentaris:

Assumpta ha dit...

Doncs res... jo no puc més que repetir el que ja vaig dir al post anterior, que tens una gràcia innata per explicar les coses que fa que, en llegir-ho, em parteixi de riure... I això que jo ja coneixia aquesta història!! però és igual, he rigut igual :-))

Recordo que aquell dia el Mallorca va fer un partidàs impressionant, crec que va remuntar un 0-2 o 0-3 en contra, una passada. I la remuntada va ser a la segona part. Haguessiu arribat a temps jijiji

XeXu ha dit...

Quanta delinqüència que hi ha per aquí, mira que robar aigua... Quina poca paciència!

Angle ha dit...

Sí, ja ho recordo Assumpta i vares ser tu qui m'ho va dir quan tornava cap a casa i mirava de simptonitzar la ràdio del cotxe per a saber el resultat del partit. Varen remontar un 0-3 als quinze últims minuts de partit. Si ho arribo a saber hi hagués anat... és clar que si ho arribo a saber abans feria més travesses :)))

Angle ha dit...

Xexu, malahuradament Balears encapçala la taxa de delinqüència a Espanya (si obiviem Ceuta i Melilla). Em sap greu haver contribuït a aquest lideratge, però tingués en compte que la meva ment no regia bé per causa de la manca d'aigua :)

P-CFACSBC2V ha dit...

N'hi ha que malversen fons i n'hi ha que roben una ampolla d'aigua. No els podem posar al mateix sac, oi?

Bona, l'aventura!

Carmencita ha dit...

Bueno, al menos el acto estaba totalmente justificado.
Por cierto....!cuanto ladrón por los cines de mallorca!! jajajajajjaja.
Besos :))

P.D. tendrías q haberlo titulado "odisea por una botella de agua" o algo sí, jejejeje.

Assumpta ha dit...

Siiiiiii jajaja recordo que et vaig enviar un sms que només deia "ostres el Mallorca!!" i tu no sabies de què anava!!... i era un sms d'admiració per la remuntada jajaja i jo creient que vosaltres havieu anat a veure el partit!!!

I res... tu estaves pispant ampolles d'aigua jajaja

bajoqueta ha dit...

jajaja ai pobre! Jo t'entenc perfectament, quan tinc calor, sed, gana o altra necessitat bàsica donaria tot lo que tinc per estar bé.

Quina peli era? O ja ho has olvidat?

Jo fa segles que no vaig al cine, perquè abans si que podies anar i vore les pelis tranquil·lament, però ara entre la gent que va, les sales on fa calor, que la peli no se sent bé, que el seient està trencat, etc... Jo prefereixo estar-me a casa i no passar ni calor ni sed :)