Crec que si hi cliqueu a sobre es fan una mica més grans :)
la temptació
Fa 9 hores
dimecres, 29 de juliol del 2009
Pintamones
De jovenet vaig tenir la il·lusió de ser dibuixant de còmics. Fins i tot vaig fer un curset a distància, que per suposat no vaig acabar. Copiava dibuixos dels gran mestres a veure si se m'aferrava una mica de la seva genialitat. No en vaig treure res en clar, allò era més difícil del que em pensava, però m'ho pasava bé, qui no es consola és perquè no vol. Bé aquí en teniu una petita mostra del que queda d'una vocació frustrada.
Crec que si hi cliqueu a sobre es fan una mica més grans :)
Crec que si hi cliqueu a sobre es fan una mica més grans :)
dilluns, 27 de juliol del 2009
Perdó
Buscant la imatge de l'article anterior he trobat aquesta altra. La meva memòria no és gaire bona, però crec que no he demanat perdó per una cosa que no estic gens orgullós d'haver fet, tot i que em va agafar en molt mal moment. Pot ser em diguis que no cal, però em quedo més tranquil si et demano perdó per aquelles paraules, ho sento. M'agradaria tornar a fer algun dibuix més :))
Sr. Jutge
Fa uns anys, davant les contínues notícies de les dificultats que es tenien amb l'ús del català en matèria judicial i els entrebancs que hi possaven segons quins jutges a expressar-se en aquesta llengua, vaig publicar aquesta tira en un altre lloc. Notícies recents fan pensar que la situació no ha millorat gaire.
dimecres, 22 de juliol del 2009
Temps
Temps, temps, temps, quina cosa més important. El temps ho és tot, és l'amo i senyor, impertubable regidor de les nostres vides. A pesar de que només un grapat de físics escollits semblen que entenen el que és en realitat, tothom es pot fer una idea més o menys aproximada i sap llegir l'hora en un rellotge.
De fet no cal entendre les coses per a conviure-hi i saber que les necessitem. No necessitem saber com es produeix el procés digestiu per a saber que necesistem menjar. De fet ni tan sols necessitem pensar-hi, quan ho necessitem el nostre cos ens avisa de que té fam.
D'aquesta manera vivim la major part de la nostra vida amb, dintre, contra, per al (poseu la preposició que més us agradi) temps, però sense adonar-nos gaire bé del que significa això.
De joves sembla que ens sobra temps, que les coses pasen més lentament. Deia una famosa cançó d'un aquells grups que feian una mena de sorolls que anomenaven "música" que "Tu ets jove, la vida és tan llarga i hi ha molt de temps per a matar avui. I llavors un dia et trobes que han passat deu anys..." I passa el temps (que no sabem el que és però sabem que passa, encara que "passar" sembla que no és el verb adient, que més bé el temps s'estira, bé deixe-m'ho...) i les coses semblen que s'acceleren, cada cop tens més coses que fer. I el que és pitjor, el temps passa (sí, passa) més aviat, no en tens prou amb les 24 hores. Algun dia has d'escollir les coses a fer i deixar-ne unes quantes per un altra dia.
¿Que se n'ha fet d'aquell noi que, com deia la mateixa cançò d'abans, quan es cansava de prendre el sol anava a casa a veure ploure?
Amics i amigues, el que vull dir és que no tinc temps, o que el temps es curt, o que passa massa aviat, o que no s'estira prou, no ho sé, que vingui l'Stephen Hawking i ens ho expliqui. I que disculpeu si no actualitzo més, si no comento tant els vostres blogs, o si ho faig, ho faig tard i apresuradament.
De fet no cal entendre les coses per a conviure-hi i saber que les necessitem. No necessitem saber com es produeix el procés digestiu per a saber que necesistem menjar. De fet ni tan sols necessitem pensar-hi, quan ho necessitem el nostre cos ens avisa de que té fam.
D'aquesta manera vivim la major part de la nostra vida amb, dintre, contra, per al (poseu la preposició que més us agradi) temps, però sense adonar-nos gaire bé del que significa això.
De joves sembla que ens sobra temps, que les coses pasen més lentament. Deia una famosa cançó d'un aquells grups que feian una mena de sorolls que anomenaven "música" que "Tu ets jove, la vida és tan llarga i hi ha molt de temps per a matar avui. I llavors un dia et trobes que han passat deu anys..." I passa el temps (que no sabem el que és però sabem que passa, encara que "passar" sembla que no és el verb adient, que més bé el temps s'estira, bé deixe-m'ho...) i les coses semblen que s'acceleren, cada cop tens més coses que fer. I el que és pitjor, el temps passa (sí, passa) més aviat, no en tens prou amb les 24 hores. Algun dia has d'escollir les coses a fer i deixar-ne unes quantes per un altra dia.
¿Que se n'ha fet d'aquell noi que, com deia la mateixa cançò d'abans, quan es cansava de prendre el sol anava a casa a veure ploure?
Amics i amigues, el que vull dir és que no tinc temps, o que el temps es curt, o que passa massa aviat, o que no s'estira prou, no ho sé, que vingui l'Stephen Hawking i ens ho expliqui. I que disculpeu si no actualitzo més, si no comento tant els vostres blogs, o si ho faig, ho faig tard i apresuradament.
dissabte, 18 de juliol del 2009
18 de juliol
Avui és 18 de juliol, data significativa fa uns anys. Un temps enrera es deia "Dia del glorioso alzamiento nacional".
De petit no comprenia que volien dir amb allò del "alzamiento". Em pensava que tohom s'havia d'aixecar de llit més d'hora, però allò no em quadrava amb que fos un dia festiu, ni en que quedaria millor si l'anomenaven "levantamiento" en lloc de "alzamiento".
Més grandet vaig arribar a comprendre el que significava la maleïda data, i també m'en vaig adonar de que jo tenia raó en pensar que havia sigut un "levantamiento" i que l'havien substituït per el sinònim "alzamiento" que sonava menys a cop d'Estat.
Amb el temps, i amb la meva habitual i retorçada lògica, vaig veure clar que pot ser no li anava tan malament la paraula "alzamiento". El petit gran dictador, pensant amb la seva gran feta històrica i amb el milió de morts que va costar, es devia depertar el matí d'aquest dia amb un gran "alzamiento", amb la joia de la Collares, és clar.
Mireu-lo a la foto, sembla que diu "así se me ha puesto". Fins i tot sembla que la de recolzar en la barana.
De petit no comprenia que volien dir amb allò del "alzamiento". Em pensava que tohom s'havia d'aixecar de llit més d'hora, però allò no em quadrava amb que fos un dia festiu, ni en que quedaria millor si l'anomenaven "levantamiento" en lloc de "alzamiento".
Més grandet vaig arribar a comprendre el que significava la maleïda data, i també m'en vaig adonar de que jo tenia raó en pensar que havia sigut un "levantamiento" i que l'havien substituït per el sinònim "alzamiento" que sonava menys a cop d'Estat.
Amb el temps, i amb la meva habitual i retorçada lògica, vaig veure clar que pot ser no li anava tan malament la paraula "alzamiento". El petit gran dictador, pensant amb la seva gran feta històrica i amb el milió de morts que va costar, es devia depertar el matí d'aquest dia amb un gran "alzamiento", amb la joia de la Collares, és clar.
Mireu-lo a la foto, sembla que diu "así se me ha puesto". Fins i tot sembla que la de recolzar en la barana.
dimecres, 15 de juliol del 2009
Coses bones
A petició popular i per a compensar un poc el to crític de l'anterior post, n'escriure un amb coses bones de Mallorca.
El paissatge que encara no ha estat envaïts per la indústria hotelera. La Serra de Tramuntana amb els seus penya-segats sobre el mar, Formentor, els seus torrents, la fauna i els boscos, etc.
La gastronomia. Per al meu gust la millor del món. El frit mallorquí, les sopes mallorquines, les coques (de verdura, de trampó, de pebres, de ceba,...), la colflori aufegada, el llom amb col, els embotits (la sobrassada i els botifarrons), le panades, el cocorrois, els dolços (ensaïmades i robiols).... només em faltava això a aquestes hores, quina fam! Estic babejant tot el teclat.
Les platjes, el clima, la gent, la llengua, els parcs naturals, l'interior en primavera, el RCD Mallorca, ...
M'agradaria poder posar alguna cosa del model social que tenim, però ara no se me n'acud cap. Hi seguiré pensant.
Us deixo amb una recepta, "Frit mallorquí" (no confondre amb mallorquí frit, d'aquests s'en veuen a les sortides de les discoteques els dissabtes).
FRIT MALLORQUÍ
Ingredients per a 6 persones:
1 freixura de me (cor, lleu, ronyons, fetge, vèrtoles...)
300 - 400 g sang cuita arreglada.
budells (si les pots conseguir)
butza(si les pots conseguir)
2 manats de grells
1 manat de porros
1 manat de fonoll tendre
100 g pèsols pelats
100 g favetes tendres pelades
1 pebre vermell
8 o 9 patates grossetes
6 carxofes
1 ceba mitjana
alls
llorer
1 o 2 pebres coents
pebre coent capolat
pebre bord
pebre bo
sal
oli d'oliva
Llimones
Preparació
1.- Amb antelació se renta la freixura amb sal, llimona i aigua: el cor per fora se li lleva el greix que pugui tenir aferrat i per dins sol tenir coàguls de sang i s'ha d'obrir per fer net, els ronyons s'han de pelar i fer net bé, el fetge i el lleu basta passar amb aigua per llevar restes de sang que tenguin.
2.- Una vegada està tot ben net se talla a daus petits, i se posa cada cosa separada dins un ribell amb un plat girat al fons perquè el frit pugui degotar i tapam el ribell amb un altre plat i ho deixam dins la gelera fins que ho necessitem.
3.- Si has pogut aconseguir budells i butza les has de rentar molt molt bé amb molta aigua sal i llimona o vinagre i els budells s'han de girar per l'inrevés per fer ben nets i al final se trenen (se fa una tronyella especial amb un sol cap, un altre dia vos penjaré un vídeo).
4.- Se bull la butza i la tronyella de budells durant una hora o dues fins que s'afluixa (procura tenir la casa ventilada perquè fa molta olor) en haver refredat sa tallen a bocinets. També se talla la sang a daus petits
5.- Se pelen ses patates i sa tallen a daus petits i se deixen en remull amb aigua freda
6.- Se pelen, se renten i se tallen els grells i els porros a rodanxes fines incloent la part verda de les fulles més tendres.
7.- El pebre vermell se renta i se talla a quadrets.
8.- Se pelen i se renten els pèsols i les favetes tendres
9.- Se pelen, se renten i se tallen les carxofes cada una en 8 bocins i se posen dins suc de llimona perquè no tronin negres mentre se té aigua al foc i quan bull si tiren les carxofes i el suc de llimona i se bullen uns 2 o 3 minuts. Se treuen i se deixen degotar bé.
10.- Se pela, se renta i se pica molt fina la ceba.
11.- Se renta el manat de fonoll se fa degotar bé, se trien de cada brot les fulles més tendres i fines i se talla amb unes tisores de cuina dins un ribell, un tassó gros o similar que sigui alt quan ja està tot tallat , encara ho tallam més amb les tisores dins el ribell fins que queda ben finet.
12.- Treim les patates de dins l'aigua i les eixugam dins un pedaç blanc de cuina de fil, i les posam sal al gust.
13.- Una vegada que ja ho tenim tot preparat podem començar a fregir amb abundant oli i amb una fulla de llorer i 2 alls estafaiats, primer fregim les patates , després el pebre vermell i ho anam col·locant dins una greixonera de fang.
14.- Després començam a fregir per separat i amb una fulla de llorer i 2 alls estafaiats cada vegada i en el següent ordre, les vèrtoles, el cor, el lleu, els ronyons (si cal hi pots afegir algun ronyó de més si t'hi agrada perquè són petits) i finalment el fetge, d'aquesta forma l'oli de fregir se va embrutant a poc poc i tot el menjar agafa el seu color natural. Se va posant dins la greixonera juntament amb els alls i part de les fulles de llorer no cal posar-les totes al frit.
15.- Se treu part de l'oli o bé se posa una oli net el suficient per sofregir les verdures.
16.- Primer hi posam la ceba amb dos alls estafaiats i una fulla de llorer, fins que se redueix una mica, després hi posam les favetes i a continuació els grells i el porro en haver-se afluixat un poc ja hi podem posar els pèsols i les carxofes una vegada que la verdura està quasi cuita hi posarem: fonoll capolat, sal, pebre bo, pebre bord, una mica de pebre coent capolat i un pebre coent al teu gust. Tot el temps ho anam remant bé però sense rompre la verdura.
17.- Finalment abocam la verdura i la mica d'oli de sofregir dins la greixonera i ho mesclam tot ben mesclat i ja està. Ho deixam així si ho volem menjar al dia següent. En el moment de menjar s'ha de posar al foc per acabar d'encalentir , s'ha de servir ben calent. Si se menja el dia següent de fer-se és més gustós perquè s'ha confitat.
El paissatge que encara no ha estat envaïts per la indústria hotelera. La Serra de Tramuntana amb els seus penya-segats sobre el mar, Formentor, els seus torrents, la fauna i els boscos, etc.
La gastronomia. Per al meu gust la millor del món. El frit mallorquí, les sopes mallorquines, les coques (de verdura, de trampó, de pebres, de ceba,...), la colflori aufegada, el llom amb col, els embotits (la sobrassada i els botifarrons), le panades, el cocorrois, els dolços (ensaïmades i robiols).... només em faltava això a aquestes hores, quina fam! Estic babejant tot el teclat.
Les platjes, el clima, la gent, la llengua, els parcs naturals, l'interior en primavera, el RCD Mallorca, ...
M'agradaria poder posar alguna cosa del model social que tenim, però ara no se me n'acud cap. Hi seguiré pensant.
Us deixo amb una recepta, "Frit mallorquí" (no confondre amb mallorquí frit, d'aquests s'en veuen a les sortides de les discoteques els dissabtes).
FRIT MALLORQUÍ
Ingredients per a 6 persones:
1 freixura de me (cor, lleu, ronyons, fetge, vèrtoles...)
300 - 400 g sang cuita arreglada.
budells (si les pots conseguir)
butza(si les pots conseguir)
2 manats de grells
1 manat de porros
1 manat de fonoll tendre
100 g pèsols pelats
100 g favetes tendres pelades
1 pebre vermell
8 o 9 patates grossetes
6 carxofes
1 ceba mitjana
alls
llorer
1 o 2 pebres coents
pebre coent capolat
pebre bord
pebre bo
sal
oli d'oliva
Llimones
Preparació
1.- Amb antelació se renta la freixura amb sal, llimona i aigua: el cor per fora se li lleva el greix que pugui tenir aferrat i per dins sol tenir coàguls de sang i s'ha d'obrir per fer net, els ronyons s'han de pelar i fer net bé, el fetge i el lleu basta passar amb aigua per llevar restes de sang que tenguin.
2.- Una vegada està tot ben net se talla a daus petits, i se posa cada cosa separada dins un ribell amb un plat girat al fons perquè el frit pugui degotar i tapam el ribell amb un altre plat i ho deixam dins la gelera fins que ho necessitem.
3.- Si has pogut aconseguir budells i butza les has de rentar molt molt bé amb molta aigua sal i llimona o vinagre i els budells s'han de girar per l'inrevés per fer ben nets i al final se trenen (se fa una tronyella especial amb un sol cap, un altre dia vos penjaré un vídeo).
4.- Se bull la butza i la tronyella de budells durant una hora o dues fins que s'afluixa (procura tenir la casa ventilada perquè fa molta olor) en haver refredat sa tallen a bocinets. També se talla la sang a daus petits
5.- Se pelen ses patates i sa tallen a daus petits i se deixen en remull amb aigua freda
6.- Se pelen, se renten i se tallen els grells i els porros a rodanxes fines incloent la part verda de les fulles més tendres.
7.- El pebre vermell se renta i se talla a quadrets.
8.- Se pelen i se renten els pèsols i les favetes tendres
9.- Se pelen, se renten i se tallen les carxofes cada una en 8 bocins i se posen dins suc de llimona perquè no tronin negres mentre se té aigua al foc i quan bull si tiren les carxofes i el suc de llimona i se bullen uns 2 o 3 minuts. Se treuen i se deixen degotar bé.
10.- Se pela, se renta i se pica molt fina la ceba.
11.- Se renta el manat de fonoll se fa degotar bé, se trien de cada brot les fulles més tendres i fines i se talla amb unes tisores de cuina dins un ribell, un tassó gros o similar que sigui alt quan ja està tot tallat , encara ho tallam més amb les tisores dins el ribell fins que queda ben finet.
12.- Treim les patates de dins l'aigua i les eixugam dins un pedaç blanc de cuina de fil, i les posam sal al gust.
13.- Una vegada que ja ho tenim tot preparat podem començar a fregir amb abundant oli i amb una fulla de llorer i 2 alls estafaiats, primer fregim les patates , després el pebre vermell i ho anam col·locant dins una greixonera de fang.
14.- Després començam a fregir per separat i amb una fulla de llorer i 2 alls estafaiats cada vegada i en el següent ordre, les vèrtoles, el cor, el lleu, els ronyons (si cal hi pots afegir algun ronyó de més si t'hi agrada perquè són petits) i finalment el fetge, d'aquesta forma l'oli de fregir se va embrutant a poc poc i tot el menjar agafa el seu color natural. Se va posant dins la greixonera juntament amb els alls i part de les fulles de llorer no cal posar-les totes al frit.
15.- Se treu part de l'oli o bé se posa una oli net el suficient per sofregir les verdures.
16.- Primer hi posam la ceba amb dos alls estafaiats i una fulla de llorer, fins que se redueix una mica, després hi posam les favetes i a continuació els grells i el porro en haver-se afluixat un poc ja hi podem posar els pèsols i les carxofes una vegada que la verdura està quasi cuita hi posarem: fonoll capolat, sal, pebre bo, pebre bord, una mica de pebre coent capolat i un pebre coent al teu gust. Tot el temps ho anam remant bé però sense rompre la verdura.
17.- Finalment abocam la verdura i la mica d'oli de sofregir dins la greixonera i ho mesclam tot ben mesclat i ja està. Ho deixam així si ho volem menjar al dia següent. En el moment de menjar s'ha de posar al foc per acabar d'encalentir , s'ha de servir ben calent. Si se menja el dia següent de fer-se és més gustós perquè s'ha confitat.
diumenge, 12 de juliol del 2009
L'Illa de la Calma
Mallorca a la que algú la va anomenar la la Isla de Calma és qualsevol cosa menys això. Pot ser sí que ho fos fa un temps, però ja no. Si considerem la renda per càpita i tot aquests índex econòmics, disfrutem d'un nivell de benestar envejable, però que volem dir amb benestar? Jo us ho explicaré:
· La taxa d'automòbil més alta del món, molt aprop de l'automòbil per habitant (més d'un milió). El doble que la mitjana de la UE, només comprable a la de Tokyo i alguna zona de California.
· L'índex de delinqüència més alt d'Espanya (només per darrera de Ceuta i Melilla).
. l'economia depèn exclusivament del turisme, l'agricultura i la ramaderia pràcticamente han desaparegut.
· Les grans quantitats de residus que generen els habitants i els milions de turistes és cremen. Aquest mètode és un gran negoci per a l'empresa que ho gestiona i converteix a l'atmosfera en un abocador.
· Aigua: Es consumeixen més de 350 litres per persona i dia. El 80% de l'aigua de consum prové d'aigües subterrànies i només un 20% d'infraestructures de previsió, el que provoca que sovint s'hagi de portar aigua en vaixells des de la península.
· Urbanisme. És un mitjà per a l'enriquiment ràpid d'uns pocs empresaris i grups de pressió, comunment a costa de qualsevol consideració ecològica i fins i tot legal. Existeix un entramat polític-jurídic que facilita l'actuació d'aquests grups.
· Habitatge. L'especulació urbanística, promoguda per la venda del terreny als alemanys (que paguen el que sigui) ha disparat els preus fins a tal punt que la major part de la població no pot accedir a un habitatge, sobretot els joves.
· Contaminació. Mallorca és un exemple negatiu dels problemes derivats de la contaminació en tots el seu aspectes: soroll, transports, contaminació ambiental, del sòl i de les aigües, degradació del paisatge.
· Educació. Les Illes Balears són la Comunitat de l'Estat amb una taxa més alta d'abandó dels estudis secundaris, superior al 30%, amb l'índex més alt de fracàs escolar i amb la proporció més baixa d'estudiants universitaris.
· Dèficit fiscal. EL desequilibri entre els impostos que es recapten en la Illa i els quals tornen en forma de despeses de les administracions públiques i d'inversió de l'estat central és superior al 15% del PIB, un cas sense parangó en tota Europa.
I no us explico tot el que comporta la insularitat (sense els beneficis fiscals de les Canàries)... sabeu el que me costa visitar al meu germà que viu a Barcelona? No, millor no ho dic, si només fos agafar el tren...
Benvinguts al paradís.
· La taxa d'automòbil més alta del món, molt aprop de l'automòbil per habitant (més d'un milió). El doble que la mitjana de la UE, només comprable a la de Tokyo i alguna zona de California.
· L'índex de delinqüència més alt d'Espanya (només per darrera de Ceuta i Melilla).
. l'economia depèn exclusivament del turisme, l'agricultura i la ramaderia pràcticamente han desaparegut.
· Les grans quantitats de residus que generen els habitants i els milions de turistes és cremen. Aquest mètode és un gran negoci per a l'empresa que ho gestiona i converteix a l'atmosfera en un abocador.
· Aigua: Es consumeixen més de 350 litres per persona i dia. El 80% de l'aigua de consum prové d'aigües subterrànies i només un 20% d'infraestructures de previsió, el que provoca que sovint s'hagi de portar aigua en vaixells des de la península.
· Urbanisme. És un mitjà per a l'enriquiment ràpid d'uns pocs empresaris i grups de pressió, comunment a costa de qualsevol consideració ecològica i fins i tot legal. Existeix un entramat polític-jurídic que facilita l'actuació d'aquests grups.
· Habitatge. L'especulació urbanística, promoguda per la venda del terreny als alemanys (que paguen el que sigui) ha disparat els preus fins a tal punt que la major part de la població no pot accedir a un habitatge, sobretot els joves.
· Contaminació. Mallorca és un exemple negatiu dels problemes derivats de la contaminació en tots el seu aspectes: soroll, transports, contaminació ambiental, del sòl i de les aigües, degradació del paisatge.
· Educació. Les Illes Balears són la Comunitat de l'Estat amb una taxa més alta d'abandó dels estudis secundaris, superior al 30%, amb l'índex més alt de fracàs escolar i amb la proporció més baixa d'estudiants universitaris.
· Dèficit fiscal. EL desequilibri entre els impostos que es recapten en la Illa i els quals tornen en forma de despeses de les administracions públiques i d'inversió de l'estat central és superior al 15% del PIB, un cas sense parangó en tota Europa.
I no us explico tot el que comporta la insularitat (sense els beneficis fiscals de les Canàries)... sabeu el que me costa visitar al meu germà que viu a Barcelona? No, millor no ho dic, si només fos agafar el tren...
Benvinguts al paradís.
divendres, 10 de juliol del 2009
El robatori (un dia de fúria)
Això va passar fa uns mesos...
Ahir hauria d'haver assistit a l’Ono Estadi, com cada diumenge que l'equip juga a casa, però no va ser així (em vaig perdre la remuntada de l'any). Vaig tenir celebració familiar, amb el seu corresponent menjar dominical. Ja sabeu com funciona això, trobades, petons, regals, on m'assec jo?, aperitius, tu que vas a menjar?, xerrada, menjar, riures, menjar, més menjar, beguda, rialles, xerrada, postres, cafè, més beguda, sobretaula... comiat i tancament. Total, que se'ns va fer tard per a acudir al partit.
El pla B consistia en anar al cinema, així que sense pensar-ho dos cops (pot ser ho hauria d’haver fet... i fins i tot tres) vam partir cap un centre comercial que hi ha als afores de la capital en el qual es troba un d'aquests monstruosos multicinemes. Trenta sales o així. Per més inri, se celebrava un concurs de ball de conjunts de hip-hop. Així que aparcar es va convertir en el tretzè treball d'Hèrcules.
Feia calor, massa calor per a aquestes dates. Això i la digestió de tant menjar van fer que el meu sistema parasimpàtic comencés a reaccionar i el meu cos va començar a transpirar com feia mesos que no recordava. Després de mitja hora de donar voltes amb el mantra “no arribem a la sessió” de fons (tant de bo hagués estat així), per fi vaig veure un cotxe sortint d'una plaça d'aparcament. Cap a ella vaig acudir ràpidament i vaig aconseguir ficar-lo en dura pugna amb un Audi A4 que venia a per ella des del flanc contrari.
L'alegria pel triomf contra el Audi va durar poc. L'entrada al cinema devia quedar poc menys que a un quilòmetre. Així que, a córrer! Encara sort que el mantra “no arribem a la sessió” em mantenia en un estat de semi inconsciència que permetia que les meves cames es moguessin. La sort va ser que no vam haver de córrer un quilòmetre de tira, va ser només mig, l'altre mig era la cua del cinema, així que vam poder fer-la més poc a poc. Massa poc a poc, el sol era aclaparador. La bona notícia era que el mantra va variar, va passar a ser “ja ha d'haver començat”.
Per fi, entrades en mà, vam entrar a l'edifici... i quin edifici, amics! Ni el pentàgon...
Jo: la sala 29?
Veu en of: segueixi vostè mig quilòmetre per aquí i a la dreta
Un: Verge santíssima!
Jo: algú vol que li compri alguna cosa... crispetes?
La del mantra: tu estàs boig, amb el que has menjat... corre
Jo: jo no vull menjar, és que em moro de sed
Un que passava per allí: Però, no veus la cua que hi ha al taulell?
Jo: és igual, aneu entrant, ja us enxamparé...
Formes borroses: deixa-ho, camina, anem, corre...
Amb aquesta pressió i els processos hidrolítics del meu cervell completament alterats per la deshidratació vaig deixar córrer la idea de fer-me amb una ampolla d’aigua.
Per fi entrem en la sala. La del mantra: “que us deia? Ja ha començat”). Després d'una odissea de trepitjades i “disculpis” arribem als seients. Aquí ve el pitjor, la calefacció (em nego a donar-li altre nom) estava de “a tope”. Per l’amor de Déu, quina angoixa!
En aquesta història, la pel•lícula és el de menys (el poc que vaig veure en el meu comatós estat va ser horrorosa). Em vaig passar les gairebé dues hores de film debatent-me entre sortir de la sala per a beure encara que fora de l'aixeta o fer-me el mort a veure si algú cridava una ambulància.
Però tot té la seva fi i la pel•lícula va acabar. Jo només pensava en la meva ampolla d'aigua que en algun lloc m'estava esperant. La sortida de la sala donava a l'exterior de l'edifici, així que oblida't del taulell del cinema... però aquí està la botiga de llaminadures que té entrada des de fora... i hi ha aigua en aquell refrigerador. Entro, agafo una ampolla d'aigua i em poso a la cua (no kilométrica, però gairebé). Jo ja no podia més. La cua no es movia, cada bosseta amb lacasitos i altres porqueries s'ha de pesar, els preus són un embolic...
En defensa pròpia diré que vaig actuar d'aquesta forma per simple supervivència. Em vaig ficar l'ampolla a la butxaca, vaig sortir de la cua i adéu molt bones. Em vaig beure l'ampolla a la mateixa porta i em va importar un rave que la gent de la cua em mirés malament.
Que bona va estar! No tinc cap càrrec de consciència.
Ahir hauria d'haver assistit a l’Ono Estadi, com cada diumenge que l'equip juga a casa, però no va ser així (em vaig perdre la remuntada de l'any). Vaig tenir celebració familiar, amb el seu corresponent menjar dominical. Ja sabeu com funciona això, trobades, petons, regals, on m'assec jo?, aperitius, tu que vas a menjar?, xerrada, menjar, riures, menjar, més menjar, beguda, rialles, xerrada, postres, cafè, més beguda, sobretaula... comiat i tancament. Total, que se'ns va fer tard per a acudir al partit.
El pla B consistia en anar al cinema, així que sense pensar-ho dos cops (pot ser ho hauria d’haver fet... i fins i tot tres) vam partir cap un centre comercial que hi ha als afores de la capital en el qual es troba un d'aquests monstruosos multicinemes. Trenta sales o així. Per més inri, se celebrava un concurs de ball de conjunts de hip-hop. Així que aparcar es va convertir en el tretzè treball d'Hèrcules.
Feia calor, massa calor per a aquestes dates. Això i la digestió de tant menjar van fer que el meu sistema parasimpàtic comencés a reaccionar i el meu cos va començar a transpirar com feia mesos que no recordava. Després de mitja hora de donar voltes amb el mantra “no arribem a la sessió” de fons (tant de bo hagués estat així), per fi vaig veure un cotxe sortint d'una plaça d'aparcament. Cap a ella vaig acudir ràpidament i vaig aconseguir ficar-lo en dura pugna amb un Audi A4 que venia a per ella des del flanc contrari.
L'alegria pel triomf contra el Audi va durar poc. L'entrada al cinema devia quedar poc menys que a un quilòmetre. Així que, a córrer! Encara sort que el mantra “no arribem a la sessió” em mantenia en un estat de semi inconsciència que permetia que les meves cames es moguessin. La sort va ser que no vam haver de córrer un quilòmetre de tira, va ser només mig, l'altre mig era la cua del cinema, així que vam poder fer-la més poc a poc. Massa poc a poc, el sol era aclaparador. La bona notícia era que el mantra va variar, va passar a ser “ja ha d'haver començat”.
Per fi, entrades en mà, vam entrar a l'edifici... i quin edifici, amics! Ni el pentàgon...
Jo: la sala 29?
Veu en of: segueixi vostè mig quilòmetre per aquí i a la dreta
Un: Verge santíssima!
Jo: algú vol que li compri alguna cosa... crispetes?
La del mantra: tu estàs boig, amb el que has menjat... corre
Jo: jo no vull menjar, és que em moro de sed
Un que passava per allí: Però, no veus la cua que hi ha al taulell?
Jo: és igual, aneu entrant, ja us enxamparé...
Formes borroses: deixa-ho, camina, anem, corre...
Amb aquesta pressió i els processos hidrolítics del meu cervell completament alterats per la deshidratació vaig deixar córrer la idea de fer-me amb una ampolla d’aigua.
Per fi entrem en la sala. La del mantra: “que us deia? Ja ha començat”). Després d'una odissea de trepitjades i “disculpis” arribem als seients. Aquí ve el pitjor, la calefacció (em nego a donar-li altre nom) estava de “a tope”. Per l’amor de Déu, quina angoixa!
En aquesta història, la pel•lícula és el de menys (el poc que vaig veure en el meu comatós estat va ser horrorosa). Em vaig passar les gairebé dues hores de film debatent-me entre sortir de la sala per a beure encara que fora de l'aixeta o fer-me el mort a veure si algú cridava una ambulància.
Però tot té la seva fi i la pel•lícula va acabar. Jo només pensava en la meva ampolla d'aigua que en algun lloc m'estava esperant. La sortida de la sala donava a l'exterior de l'edifici, així que oblida't del taulell del cinema... però aquí està la botiga de llaminadures que té entrada des de fora... i hi ha aigua en aquell refrigerador. Entro, agafo una ampolla d'aigua i em poso a la cua (no kilométrica, però gairebé). Jo ja no podia més. La cua no es movia, cada bosseta amb lacasitos i altres porqueries s'ha de pesar, els preus són un embolic...
En defensa pròpia diré que vaig actuar d'aquesta forma per simple supervivència. Em vaig ficar l'ampolla a la butxaca, vaig sortir de la cua i adéu molt bones. Em vaig beure l'ampolla a la mateixa porta i em va importar un rave que la gent de la cua em mirés malament.
Que bona va estar! No tinc cap càrrec de consciència.
dimarts, 7 de juliol del 2009
El trencaclosques
Estic gandul, no tinc temps i fa calor. M'haureu de perdonar que escrigui poc i que quan ho faci, com aquest cop, ho faci per reeditar antics escrits d'un blog anterior. Ja vindran temps millors. Fa poc vaig anar a pasar uns dies a París i, és clar, tot s'acaba...
EL TRENCALOSQUES
Ja estic de nou a casa. No us vaig a contar el viatge ni res de semblant, us avorriríeu (més). Només que m'ho he passat bé i que maleïda la gràcia que em fa tornar a la rutina diària. I perquè això no quedi tan insuls, una anècdota.
Bé, doncs que a la volta, per a matar el temps d'espera a l'aeroport, em vaig comprar un d'aquests jocs que consisteix en unes peces metàl·liques que s'entrellacen entre si i que cal separar i tornar a muntar. Sabeu del que us parlo? No? Doncs mireu la foto d'abaix i us fareu una idea (n'hi ha molts, però el que vaig comprar és aquest).
Vaig aconseguir deslligar les peces, però amic!, muntar-les és un altre cantar. Li vaig donar mil voltes i res, impossible. Cansat i amb el cervell tirant fum vaig ficar el joc a la meva borsa de mà. Doncs bé, arriba l'hora de passar el control i fico la meva borsa en la cinta transportadora, pas per l'arc, no pita (sempre és un consol no ser grapejat), però mentre m'estic posant altra vegada el cinturó ...
Gendarme (G): Aquesta borsa és seva?
Jo (J): Si
G: Puc obrir-la?
J: Endavant, per favor
G: Mmmmmmmmm... (traient cartera, càmera... i per fi el joc)... Què és això? (amb un to com si m'hagués trobat un puny americà o mig quilo de plutoni, jo que sé)
J: És només un joc, un passatemps (havia llençat la capsa que ho contenia per a estalviar espai)
G: Un joc? I en què consisteix?
J: (reprimint-me una resposta en la qual apareixen les paraules "ous" i "arandeless") Doncs, cal muntar aquestes peces de certa forma. És com un puzle.
G: A veure com?, ensenyi-m'ho.
J: (Grapejant torpement les peces... encara sort que no li vaig dir lo dels ous) Veurà, és que és molt difícil, porto estona intentant-ho... miri, quedi-s'ho, si només m'ha costat uns 10 euros.
G: Mmmmmmm... (tot lo magnànim que va poder mostrar-se, em fica les peces en la borsa i me la retorna... en la seva cara es llegien els seus pensaments "serà babau aquest, quines coses es compra")... bon voyage, messieur.
J: Merci, aurrevoir.
EL TRENCALOSQUES
Ja estic de nou a casa. No us vaig a contar el viatge ni res de semblant, us avorriríeu (més). Només que m'ho he passat bé i que maleïda la gràcia que em fa tornar a la rutina diària. I perquè això no quedi tan insuls, una anècdota.
Bé, doncs que a la volta, per a matar el temps d'espera a l'aeroport, em vaig comprar un d'aquests jocs que consisteix en unes peces metàl·liques que s'entrellacen entre si i que cal separar i tornar a muntar. Sabeu del que us parlo? No? Doncs mireu la foto d'abaix i us fareu una idea (n'hi ha molts, però el que vaig comprar és aquest).
Vaig aconseguir deslligar les peces, però amic!, muntar-les és un altre cantar. Li vaig donar mil voltes i res, impossible. Cansat i amb el cervell tirant fum vaig ficar el joc a la meva borsa de mà. Doncs bé, arriba l'hora de passar el control i fico la meva borsa en la cinta transportadora, pas per l'arc, no pita (sempre és un consol no ser grapejat), però mentre m'estic posant altra vegada el cinturó ...
Gendarme (G): Aquesta borsa és seva?
Jo (J): Si
G: Puc obrir-la?
J: Endavant, per favor
G: Mmmmmmmmm... (traient cartera, càmera... i per fi el joc)... Què és això? (amb un to com si m'hagués trobat un puny americà o mig quilo de plutoni, jo que sé)
J: És només un joc, un passatemps (havia llençat la capsa que ho contenia per a estalviar espai)
G: Un joc? I en què consisteix?
J: (reprimint-me una resposta en la qual apareixen les paraules "ous" i "arandeless") Doncs, cal muntar aquestes peces de certa forma. És com un puzle.
G: A veure com?, ensenyi-m'ho.
J: (Grapejant torpement les peces... encara sort que no li vaig dir lo dels ous) Veurà, és que és molt difícil, porto estona intentant-ho... miri, quedi-s'ho, si només m'ha costat uns 10 euros.
G: Mmmmmmm... (tot lo magnànim que va poder mostrar-se, em fica les peces en la borsa i me la retorna... en la seva cara es llegien els seus pensaments "serà babau aquest, quines coses es compra")... bon voyage, messieur.
J: Merci, aurrevoir.
divendres, 3 de juliol del 2009
Diari a la carta
Del diari El País d'avui:
"Fa sis mesos, Nova York es va omplir de diaris que anunciaven: 'La guerra de L'Iraq ha acabat'. Al costat de la notícia apareixien altres encara més sorprenents: 'La nacionalització del petroli finançarà la lluita contra el canvi climàtic' o 'Bush, processat per la Cort Penal Internacional'. Semblava un exemplar de The New York Times, però era un fals diari datat el 4 de juliol de 2009 amb les notícies que als seus creadors els hagués agradat trobar-se demà"
Imagineu que estigués en les vostres mans redactar els titulars dels diaris i que aquests es convertissin en realitat. ¿Quins serien els vostres titulars?
Per exemple:
- Descoberta la cura contra el càncer.
- Prohibida mundialment la fabricació d'armes.
- El Mallorca guanya la Champions League
- El "Pitjor blog del món" premiat amb dos milions per l'associació mundial de blogs per ser el que més s'ajusta al seu nom.
"Fa sis mesos, Nova York es va omplir de diaris que anunciaven: 'La guerra de L'Iraq ha acabat'. Al costat de la notícia apareixien altres encara més sorprenents: 'La nacionalització del petroli finançarà la lluita contra el canvi climàtic' o 'Bush, processat per la Cort Penal Internacional'. Semblava un exemplar de The New York Times, però era un fals diari datat el 4 de juliol de 2009 amb les notícies que als seus creadors els hagués agradat trobar-se demà"
Imagineu que estigués en les vostres mans redactar els titulars dels diaris i que aquests es convertissin en realitat. ¿Quins serien els vostres titulars?
Per exemple:
- Descoberta la cura contra el càncer.
- Prohibida mundialment la fabricació d'armes.
- El Mallorca guanya la Champions League
- El "Pitjor blog del món" premiat amb dos milions per l'associació mundial de blogs per ser el que més s'ajusta al seu nom.
dimecres, 1 de juliol del 2009
La calor, els turistes i el Darwin
Fet #1: fa calor.
Fet #2: la calor és incòmoda i ens fa sentir malament.
Fet #3: Els turistes venen buscant la calor.
Conclusió: Els turistes busquen la incomoditat.
Que la calor és incòmoda és un fet innegable, suem, costa respirar més del compte i d'altres símptomes que tothom a experimentat algun cop. ¿I perquè és incòmoda la calor us preguntareu alguns? o ¿perquè no és una agradable sensació us preguntareu els altres?
La resposta està en els mecanismes de defensa del cos, fruit d'una evolució de milions d'anys. El cos ens diu "¡eh tu! que fa calor, busca un lloc més fresc i veuràs quin alivi". Bé això era abans, ara més bé diu "engega l'aire acondicionat i possa'l a 15ºC", sense cap remordiment ecològic (i és que el cos és egoista i poc solidari amb els altres cossos... bé quasi sempre, però això ja és una altra qüestió).
Si superem l'ensurt d'haver sentit el nostre cos parlar, normalment (o sigui, el que fan les persones normals) li fem cas (no, el 15 ºC, no, amb 27 com diu el... ai... ara no em surt... el de la selecció de fútbol... si, home... el del Vilareial... Cazorla!!!...)... ostres ¿per on anava? ah, sí... que li fem cas al cos (què bé sona això.. "cas al cos"... "cas al cos"... lalalala... ai, perdó... Joan, centra't!)... cas al cos i busquem un lloc fresc, ens prenem una cervesa, el que sigui per a trobar una mica d'alivi i que faci que el nostre cos calli una estona.
Doncs ¿Per què venen els turistes a pasar calor? I quan dic turistes em refreixo a aquests essers, normalment de pell més clara (per a més informació veure dos articles enrera el fabulós estudi sobre la pell canviant dels turistes), que venen de latituts més septentrionals i que gaudeixen (i ells sense saber-ho) d'un clima menys calorós.
¿Per què venen, desobeint les lleis de l'evolució? ¿No serveixen de res els milions d'anys d'evolució? ¿Ho fan conscients del que fan a canvi d'un got de sangria, un poc de sol i una mica de bronzejat? No ho sé, germans, no ho sé, no tinc respostes a aquest comportament antinatural i antidarwinià.
El que està clar és que la selecció natural no funciona gaire bé. La búsqueda constant de la incomoditat farà tornar boiges les lleis naturals i pot ser que en un futur no molt llunyà quan s'arribi als 40 ºC diem "¡quina caloreta més agradable!". Mentrestant, em seguiré admirant del comportament gairebé irracional dels humans.
Si el Darwin aixequès el cap...
Fet #2: la calor és incòmoda i ens fa sentir malament.
Fet #3: Els turistes venen buscant la calor.
Conclusió: Els turistes busquen la incomoditat.
Que la calor és incòmoda és un fet innegable, suem, costa respirar més del compte i d'altres símptomes que tothom a experimentat algun cop. ¿I perquè és incòmoda la calor us preguntareu alguns? o ¿perquè no és una agradable sensació us preguntareu els altres?
La resposta està en els mecanismes de defensa del cos, fruit d'una evolució de milions d'anys. El cos ens diu "¡eh tu! que fa calor, busca un lloc més fresc i veuràs quin alivi". Bé això era abans, ara més bé diu "engega l'aire acondicionat i possa'l a 15ºC", sense cap remordiment ecològic (i és que el cos és egoista i poc solidari amb els altres cossos... bé quasi sempre, però això ja és una altra qüestió).
Si superem l'ensurt d'haver sentit el nostre cos parlar, normalment (o sigui, el que fan les persones normals) li fem cas (no, el 15 ºC, no, amb 27 com diu el... ai... ara no em surt... el de la selecció de fútbol... si, home... el del Vilareial... Cazorla!!!...)... ostres ¿per on anava? ah, sí... que li fem cas al cos (què bé sona això.. "cas al cos"... "cas al cos"... lalalala... ai, perdó... Joan, centra't!)... cas al cos i busquem un lloc fresc, ens prenem una cervesa, el que sigui per a trobar una mica d'alivi i que faci que el nostre cos calli una estona.
Doncs ¿Per què venen els turistes a pasar calor? I quan dic turistes em refreixo a aquests essers, normalment de pell més clara (per a més informació veure dos articles enrera el fabulós estudi sobre la pell canviant dels turistes), que venen de latituts més septentrionals i que gaudeixen (i ells sense saber-ho) d'un clima menys calorós.
¿Per què venen, desobeint les lleis de l'evolució? ¿No serveixen de res els milions d'anys d'evolució? ¿Ho fan conscients del que fan a canvi d'un got de sangria, un poc de sol i una mica de bronzejat? No ho sé, germans, no ho sé, no tinc respostes a aquest comportament antinatural i antidarwinià.
El que està clar és que la selecció natural no funciona gaire bé. La búsqueda constant de la incomoditat farà tornar boiges les lleis naturals i pot ser que en un futur no molt llunyà quan s'arribi als 40 ºC diem "¡quina caloreta més agradable!". Mentrestant, em seguiré admirant del comportament gairebé irracional dels humans.
Si el Darwin aixequès el cap...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
