El meu avi construïa barques de fusta, els llaüts, les embarcacions tradicionals mallorquines, era el que s'anomenava un "mestre d'aixa". Ara ja només en queden uns quants i tot sembla que l’ofici desapareixerà d’aquí a uns anys.
L’avi tenia una petita drassana davant del mar on jo hi anava els dissabtes i li escombrava el terra de burballes i serradís i a canvi em donava cinc duros. Allí hi havia sempre un càntir amb aigua fresca i va ser ell qui em va ensenyar a beure-hi. Poc a poc em va ensenyar a fer alguna cosa més, les més senzilles, treure l’escorça del tions amb l’aixa, calafatar, i coses semblants.
El que més m’agradava era anar a treure els tions d’alzina del mar. L’alzina, per la seva densitat no sura, i es deixa dins l’aigua durant mesos on amb el temps s’enterra sota el fang del port per a que els seus sediments amb alta concentració de sal conservin la fusta. L’avi recordava on havia deixat anar cada tió i jo em capficava des d’un bot per a buscar-lo, passar-li una corda al voltant i després treure’l.
L’avi era una persona seria, poc afectuosa, era rar veure’l riure. La vida no l’havia tractat bé. Empresonat durant la guerra per haver sigut president local d’un petit sindicat obrer, Acció Obrera, el taller li fou confiscat i l’avia i les dues filles es quedaren soles. Sort va tenir de no ser afusellat com molt altres companys seus. Ell deia que per l’amistat que tenia amb un cap de la Guardia Civil per les partides que hi feia amb ell a la tasca del poble, el qual va intercedir per ell.
Quan va ser alliberat, en plena segona guerra mundial, va ser obligat a treballar a un hidroport on els nazis hi tenien una base, reparant els hidroavions dels alemanys. Imagineu, un republicà convençut, de idees democràtiques, obligat a treballar per als fascistes alemanys. ¡Quin remei li quedava! Amb dona i dues filles petites. Ma mare sempre em conta que es mantenia amb les xocolatines que li regalaven els soldats alemanys “tu no española, tu alemana...ser muy rubia”.
Acabada la guerra, va poder començar de nou amb les drassanes, sempre vigilat de prop i tenint que presentar-se periòdicament davant les autoritats. L’avi anava una mica coix des de que un dia un gran tió li va caure sobre un peu i li va destrossar.
Tot això suposo que fa forjar aquest caràcter una mica sec de l’avi. Era home de poques paraules. En haver dinat es seia al seu balancí i dormia mitja horeta abans de tornar-se’n a la feina. Als vespres filava estopa sobre un tros de cuir que es posava a la cuixa. Així ho va fer fins el vuitanta anys. Quan va deixar d’anar al taller va envellir ràpidament i va morir. Al no tenir fills mascles el negoci va quedar uns anys en mans d’un nebot seu i després va desaparèixer.
Quantes vegades m’hauré penedit de no haver continuat amb el negoci de l’avi, però havia que estudiar i un quan es jove no pensa massa ni massa bé.
Així era el meu avi, el mestre Miquel.
